Mala peça al teler

Començaré amb una obvietat. La independència de Catalunya mai no s’aconseguirà a través d’un diàleg civilitzat amb cap govern espanyol, siguin quins siguin els partits que el conformin. I si aquest darrer tingués un moment de titubeig, la resta d’aparells del l’Estat li farien saber qui mana i el farien caure. I tampoc no s’aconseguirà mai a través ni de cinc ni de deu legislatures –és a dir, ni vint ni quaranta anys– de majories democràtiques independentistes al Parlament de Catalunya. Sabem prou per experiència que tenim una cambra amb una sobirania tan i tan limitada que no només se la pot tancar si fa declaracions retòriques d’independència, sinó que ni tan sols pot debatre sobre aquests afers sense que se li apliqui el Codi Penal.

Per si en quedava cap dubte –em refereixo als lliristes recalcitrants de la conllevancia–, en una recent entrevista a El País Salvador Illa ha acabat amb qualsevol ambigüitat que hagués tingut mai el PSC de Miquel Iceta. Parlo d’aquell que fa anys deia que una victòria continuada de l’independentisme justificaria l’exercici del dret a l’autodeterminació. Illa troba que el PSC encara es va quedar curt a l’hora d’anar contra l’independentisme, al qual menysprea qualificant-lo de “deriva”. Sí: mig país a la deriva! I no tan sols troba poca cosa la repressió del 1-O i l’aplicació del 155 –“estaven avisats”, solia dir per justificar-ho–, sinó que ara sabem que tampoc no li va agradar el Pacte del Tinell de Maragall amb ERC. I de les declaracions s’entén que, en cas que hi hagi un govern de majoria independentista, a l’hora de crear inestabilitat farà enyorar Inés Arrimadas.

Cada setmana que passa s’amplia la llista de proves del rearmament antiindependentista. Així, Foment del Treball o Pimec són capaços de defensar abans un govern d’esquerres que no un de majoria independentista –“antes roja que rota”, ho recorden?–. Assenyalen així amb claredat que els seus veritables interessos econòmics passen per on es publica el BOE i no per Catalunya. I, encara, el Barçagate, que ha posat al descobert que el pretext de mantenir un Barça al marge de l’independentisme era la tapadora que beneficiava econòmicament l’unionisme vinculat a Societat Civil Catalana. Les carteres sempre tenen la pàtria... allà on s’omplen més fàcilment.

L’Estat en té molts altres de còmplices dins i fora del sobiranisme, voluntaris i involuntaris. Per exemple, els qui s’obstinen a negar a l’independentisme majoritari la seva vocació social des del primer moment. El benestar dels catalans, la prosperitat del país i la radicalitat democràtica van ser els desencadenants d’una societat oberta que ja fa molt anys que no es reconeix en cap altra identitat que no sigui la d’un futur de justícia i llibertat. O els qui converteixen l’exigència de coherència política en un suposat “purisme”. És legítim canviar d’estratègia –prou que ho va fer la darrera Convergència!–, però si no es reconeix l’error del criteri anterior, ¿com es pot acusar de puristes els qui ara recorden a ERC les seves arengues d’abans de l'1-O?

El cas és que l’estat espanyol, tot i que de manera molt maldestra, ha aconseguit crear prou pors entre el funcionariat i els sectors econòmics, prou inestabilitat política al govern i al Parlament i prou malestar comunicatiu per tenir l’independentisme atordit, enfrontat i amb uns lideratges captius sovint erràtics. I si alguna cosa ha de sorprendre és que, malgrat tot, la voluntat d’emancipació resisteix. Ara bé, cal revisar a fons tant les estratègies de via ampla que obliguen a ajornar, si no a desdibuixar, l’objectiu, com les d’una confrontació mai no explicada. I seria catastròfic que el 52 per cent de vot independentista del darrer 14-F creés una il·lusió autocomplaent de victòria. Tenim mala peça al teler i anem mancats d’anàlisis, estratègies i relats que permetin fer un nou salt cap endavant. El desafiament actual és molt més gran que el del 2006, el del 2010 o el del 2017.