La maledicció del pacte
Al bipartidisme espanyol li ha caigut una maledicció: el pacte. Acostumats a majories còmodes i incontestables i polítiques aplicades com un corró, el canvi d’era política ha agafat els partits tradicionals desorientats. Com que a pactar se n’aprèn pactant, la política espanyola està desentrenada. La corrupció, les connivències entre política i negocis, l’aversió al diàleg, les pràctiques burocràtiques, les formes anacròniques i el poder entès com la imposició de les majories han obert pas a partits nous que han rebut de l’electorat un mandat que els empeny a adoptar noves formes i, també, una nova política.
De moment, el canvi més visible és en les formes. Un senyor amb la camisa arremangada utilitza un contacte amb el rei per fer una oferta de govern amb una jugada arriscada, que canvia la partida de la formació de govern a Espanya. Una vicepresidència i quatre ministeris, un d’ells d’ultramar, a canvi d’oblidar alguns compromisos nuclears amb l’electorat.
Iglesias, brillant en la tàctica, les formes i els titulars, li diu a Sánchez que hauria d’agrair-li l’oferta com “un somriure del destí”. Una frase tan inquietant com el gat de Cheshire, aquell que Lewis Carroll fa aparèixer i desaparèixer. El mateix que desapareix gradualment fins que només queda un gran somriure i fa notar a l’Alícia que pot haver vist sovint un gat sense somriure, però mai un somriure sense gat. Iglesias és un artista dels efectes especials, dels somriures, però la política vol valors i la millor política vol idees i algun principi. Si a Espanya, en la millor de les opcions, s’ha posat bé per entrar en el govern i, en la pitjor, en una bona posició per a la sortida electoral per superar el PSOE -presentant-se com l’esquerra antiausteritat, verdadera i dialogant-, a Catalunya caldrà recordar-li que poc que han durat les línies vermelles.
El moviment d’Iglesias va provocar la recuperació del que a Madrid anomenen “los tiempos de Mariano”, que significa calma, una mica de prudència i molta capacitat de deixar podrir els problemes. Excepte en la traducció al català, que és més actiu i significa la desconstrucció sistemàtica de l’autogovern a cop de decret llei i d’asfíxia financera amb l’acompanyament del somriure sorneguer de Montoro i Sáenz de Santamaría.
El moviment de Rajoy no és una retirada sinó un desafiament al PSOE. Un missatge perquè posi ordre i solucioni el que el gran poder econòmic i alguns barons socialistes interpreten com una impostura, la candidatura de Pedro Sánchez. El missatge de Rajoy és: feu la feina. Dirigit als actors econòmics, a la vella guàrdia socialista i als mitjans de comunicació associats, que porten setmanes intentant acabar amb Sánchez. Per què? Perquè el candidat va guanyar primàries, però és considerat per la vella guàrdia “inconscientemente arrojado”. És a dir, incontrolable. L’estructura del partit és la mateixa que adverteix del poder d’“el susanato”, en referència a la impulsiva presidenta d’Andalusia, que ja va perdre la primera andanada contra Sánchez l’endemà de les eleccions, quan ell la va reptar a anar a primàries.
Sánchez sap que els seus volen matar-lo políticament i per això només té incentius per tirar endavant i forçar l’acord amb Podem. Sap que és la Moncloa o res.
Rajoy compta amb el suport colorista dels barons del PSOE i d’Angela Merkel. Pocs recorden en positiu el rescat econòmic de la banca espanyola i la política de suport de Draghi i el Banc Central Europeu quan el deute sobirà del sud d’Europa tremolava als mercats i amenaçava la continuïtat de la moneda única. La política de Draghi d’imprimir diner (el quantitative easing) i les seves paraules amb un toc Bond, James Bond -farem el que calgui i “creguin-me, serà suficient”-, van evitar una recessió més greu, però ni el creixement ha portat la creació d’ocupació, ni l’endeutament públic ha deixat de ser un problema, ni -sobretot- s’ha evitat pagar una gran factura social en termes de desigualtat.
A banda de la teatralitat dels moviments, si no s’acaben convocant eleccions i se’n surt Sánchez o el candidat del PP, sigui Rajoy o un altre, la política espanyola s’aboca a una legislatura curta i inestable amb els problemes més importants empantanegats. D’una banda, l’economia, amb un creixement que l’entorn mundial no acompanya, unes taxes d’atur insuportables i una UE que no afluixarà les demandes de polítiques d’ajust. I, de l’altra, Catalunya.
I pel que fa a la qüestió catalana, doncs sense novetat. Una gran coalició podria obrir una reforma constitucional menor i aprovar un nou sistema de finançament. Un govern de PSOE-Podem ni això, per l’oposició del PP, i per la timidesa federal socialista. Cap dels escenaris preveu un reconeixement identitari, econòmic ni sobirà inequívocs, ni la necessitat d’una consulta pactada amb valor jurídic. El missatge que això comporta per a la política catalana sembla clar: continuar avançant en la definició d’un país millor que sedueixi majories incontestables i no fer més passos en fals.
