Les males companyies, llegenda urbana?

El tret que uneix més tots els pares d'adolescents és la por que el seu fill trobi "una mala companyia". En un excés d'optimisme, tots pressuposem que el nostre està ben encarrilat, i temem que algú ens l'espatlli. El mal, pensem, és a fora. Una de dues: o assumim que la mala companyia podria ser precisament el nostre o no cal patir, perquè si tots tenim tan clar que el de casa és perfecte, la mala companyia no deu existir, deu ser una llegenda urbana. L'adolescència s'acaba, els caràcters es formen, i la gent del nostre entorn ens segueix condicionant la vida. Per què no continuem pendents de seleccionar bé les companyies, de manera activa, invertint-hi temps i esforços? Hi ha alguna cosa difícil d'explicar, una barreja de força del costum, de mandra, de gregarisme, de por a afrontar els conflictes, que ens manté rodejats de gent que ens perjudica. Com que tenim una edat, potser no hi ha perill que ens espatllin del tot ni ens facin ser com ells, però no ens afavoreixen ni ens deixen ser com voldríem. S'instal·len en la nostra rutina, acabem sent dependents de la incomoditat que ens generen. És important imaginar amb un somriure gegant com seria la nostra vida sense ells. Visualitzar el temps i les energies que podríem dedicar a altres persones. Ja no som adolescents, oficialment tenim criteri, sabem i podem triar. Doncs fem-ho.