Cases com cotxes

El cotxe és un mercat funcional, l’habitatge no

Avui un cotxe està a l’abast de tothom, car o barat, de primera o de segona mà... Ningú no demana un cotxe digne, sinó més aviat un sou digne. Però sí que demanem habitatge digne i/o públic perquè el seu preu s'escapa de les possibilitats dels salaris. Ningú compta amb fer xapa i pintura a un cotxe i vendre'l, al cap de trenta anys, per un preu que signifiqui un clar rendiment. Però sí que ho fem amb una casa o un pis, on la inversió resol una necessitat i, alhora, és una renda futura.

El cost de la construcció d’un habitatge, les parets i instal·lacions, és perfectament assumible, a semblança d’un cotxe. Un crèdit hipotecari actual amortitza a un preu raonable, a 20 o 30 anys, el cost de l’edificació. Esclar que, com amb els vehicles, cal una proporció entre aspiració i salari. Però és factible. No obstant, el que ho canvia tot és el preu del sòl. Si adquiríssim cotxe i plaça d’aparcament de forma conjunta, la plaça determinaria el preu final del conjunt, perquè aquí ja entraríem en un mercat en què podrien aprofitar els avantatges del lloc, que són escassos: cèntric o perifèric, amb serveis o sense, amb una determinada classe social al barri, etc. I si venguéssim cotxe i plaça d’aparcament junts, el vehicle podria ser una ferralla però el lloc de la plaça determinaria el seu preu.

L’habitatge podria ser un mercat funcional si el sòl fos públic, com ho són moltes places d’aparcament a la via pública

El cotxe és un mercat funcional, l’habitatge no. Ja Ildefons Cerdà, quan planificava l’eixampla barcelonina, preveia, a base d’una oferta sense límit, un mercat funcional on el sòl fos un mer suport, no un monopoli. Cerdà cita expressament els industrials de la Barcelona emmurallada, maltractats pels propietaris arrendadors, en el preu i la precarietat temporal, i obligats a traslladar màquines d’un emplaçament a un altre.

L’habitatge podria ser un mercat funcional si el sòl fos públic, com ho són moltes places d’aparcament a la via pública. I aquestes places podrien tenir un preu de lloguer, com el mateix aparcament. I caldria retornar el solar en una data fixada, coincident amb la vida útil de l’edificació, per exemple 30 anys, o a més temps, amb un lloguer creixent.

Aquesta política de sòl trencaria la divisió social de la ciutat. Recordem que ara és horitzontal, entre barris, quan havia estat vertical, entre planta principal i golfes i amb activitat als baixos, en l’època en què no hi havia ascensors. La divisió social es manté avui en les escoles públiques, que segueixen l’esquema de barris, però constatem que ja no és possible en els hospitals públics. Entrar en un hospital és accedir a un règim socialista. Salut deu ser de les institucions més igualitàries i el ric no se’n queixa perquè no hi ha alternativa real al sistema públic. També ho és el cas del transport públic, encara que aquí és fàcil ser classista i anar en taxi.

Una política pública de sòl decidida és completament factible. Les administracions locals quan ha calgut ja ho han demostrat, però ara els fa mandra arromangar-se activament per crear un servei públic d’habitatge, via política de sòl. En canvi, edificar ja és més arriscat per al sector públic, sobretot si s’ha de fer a gran escala. Però no caldria, perquè la política de sòl aportaria el suport a una iniciativa ciutadana i social (sense ànim de lucre). I el sector públic també hauria de fer habitatges dotacionals i d’emergència social, però en paràmetres més estrictes de superfície i serveis (com estricte i austera és una habitació hospitalària). D’exemples n'hi ha molts a l’estranger i alguns aquí, però els volem excepcionals, mai volem que siguin la regla.

Una política pública de sòl decidida és completament factible. Les administracions locals quan ha calgut ja ho han demostrat

A part de trencar la divisió social de la ciutat, una política pública de sòl trauria de l’economia el marge especulatiu i seria anticíclica, a part d’emancipar els joves i afavorir la natalitat. Perquè ara som en una muntanya russa: de la bombolla fins a la topada màxima. I tant l’ocupació com la indústria se’n ressenten dramàticament. Tant que a la darrera crisi vam enfonsar l’economia i vam haver de salvar caixes i bancs i pagar-ho amb la butxaca comuna. A quin preu?: el de la destrucció del sector públic a llarg termini. Deunidó! Esclar que aquest comportament econòmic és un senyal permanent d’identitat espanyola, mai resolta, sempre reactivada.

Però una política que fes públic tot nou creixement i tot increment de densificació urbana assoliria un horitzó revolucionari (Mas-Colell ja anava per aquí a l’ARA de l'1-9-2018): aportaria salari directe a la gent i eliminaria un factor d’esquizofrènia a una economia poc productiva.  

La propera crisi ja està anunciada i sembla que iniciada... I quina societat seríem avui sense salut i educació públiques? ¿No és hora, doncs, de fer un nou pas de cohesió social a través d’un servei públic d’habitatge i, alhora, en favor d’una economia amb competitivitat internacional?

Més continguts de