Publicitat
Publicitat

Qui tingui visions, que vagi al metge

L’ecosistema socialista interioritza que una cosa és guanyar unes primàries i una altra molt diferent governar

El líder de l’oposició al Regne Unit, el laborista Jeremy Corbyn, està acostumat a arrasar entre els militants del seu partit. Ho va fer el 2012 amb un 59,5% dels vots i el 2015 amb un 62%. Ho va fer proposant la nacionalització d’empreses, descrivint Hezbol·lah com a “amic”, estant en contra de l’OTAN i qualificant Karl Marx de “gran economista”. S’ha enfrontat a un partit conservador que ha governat durant gairebé tota la crisi i ha presidit el fiasco del Brexit. Contra una lànguida i contradictòria candidata que estava a favor de la UE però vol liderar el Brexit; que demana valentia però defuig debats; que promet combatre el terrorisme islàmic però fa fora 20.000 policies.

Tot i així, Corbyn va perdre les eleccions, però una part de l’electorat d’esquerres es conforma perquè va superar les expectatives inicials i per tant considera que en surt reforçat. Com aquell Barça dels 80 que perdia la Lliga però es conformava guanyant el Madrid al Camp Nou. No és sorprenent que els conservadors hagin comparat Corbyn amb el cavaller negre de Monty Python: sense braços i sense cames però cridant: “És només una ferida!”

Alguns partits que han governat habitualment han passat a mans de líders amb posicions extremes, i d’aquí a l’oposició o la irrellevància

A França el líder socialista també va ser escollit en unes primàries amb el 59% dels vots. Ho va fer prometent un salari mínim de 1.600 euros al mes; criticant el “creixement econòmic”; defensant la setmana laboral de menys de 35 hores, i proposant un salari universal de 600 euros al mes. Amb unes promeses tan generoses, es podria pensar que l’electorat estaria temptat de votar-lo. Va treure un 6,36% dels vots, un resultat digne d’un Partit Pirata.

Amb el suport dels seus militants, alguns partits que han governat habitualment han passat a mans de líders amb posicions extremes, i d’aquí a l’oposició o la irrellevància. El resultat no és sorprenent, però sí espantós per als que creiem en unes esquerres amb vocació de govern. Els discursos extrems són bons per arengar les tropes i els militants, però no tant per governar. Sovint el millor candidat per a unes primàries no és el millor candidat electoral, ja que els militants tenen posicions més apassionades que l’electorat. No és un fenomen nou: als anys 70, quan els militants més extrems de l’SPD alemany formulaven les seves visions per al futur, el canceller Helmut Schmidt els contestava: “Qui tingui visions, que vagi al metge”.

A Espanya, el PSOE ha apostat fermament per les primàries. Aquest cop han suposat una amarga pugna entre apparàtxiks. Va guanyar Pedro Sánchez, que sempre ha sigut part de l’aparell del PSOE: regidor, diputat i persona propera a José Blanco, antic número dos de Zapatero. No havia destacat per defensar primàries o girs a l’esquerra. És l’estiu del 2016, quan sent com els barons afilen les espases, que apel·la als militants amb el “no és no”.

La qüestió de fons és determinar realment per què un líder es presenta a unes eleccions

Ha guanyat les primàries cantant La internacional puny enlaire mentre prometia aliar-se amb els sindicats, derogar la reforma laboral, fixar el salari mínim en 1.000 euros sense explicar d’on surt la xifra i apostar per la renda bàsica universal. El resultat és un PSOE instal·lat al còmode sofà que és l’oposició. Amb una estratègia del “no és no” que no té full de ruta conegut. Amb un secretari general enemistat amb la majoria dels seus dirigents territorials i el grup Prisa. I tot amb el suport del PSC, inusualment energitzat per aquest petit drama shakespearià. Un PSC que era un hoste no convidat, perquè sent un partit diferent i havent desobeït el mandat del consell federal, ¿quin sentit tenia que el PSC participés en aquesta renyina?

Per als propers anys, o l’ecosistema socialista interioritza que una cosa és guanyar unes primàries i una altra molt diferent governar, o es pot trobar que va de primàries en primàries i de derrota en derrota. O aposta per ser un partit de govern o l’electorat el col·locarà allà on realment prefereix ser: l’oposició.

Perquè la qüestió de fons no és determinar quin és l’instrument d’elecció dels líders. Les primàries, per descomptat, són un instrument legítim, tot i que no estiguin generant bons resultats. Tampoc són l’única alternativa legítima; els socialdemòcrates escandinaus escullen els seus líders via congressos amb la participació dels militants. Tampoc són necessàriament instruments derrotistes; als Estats Units tant demòcrates com republicans les fan servir amb èxit.

La qüestió de fons és determinar realment per què un líder es presenta a unes eleccions. A Catalunya ja vam veure com una esquerra amb ànims de governar i transformar pot ser un instrument electoral poderós, com aquell llunyà PSC que va transformar Barcelona d’una ciutat industrial de províncies en una de les grans ciutats d’Europa. No ho va fer amb una gran visió, sinó amb una estratègia i un equip competent i sense basardes o complexos davant de decisions impopulars.

Riure, malgrat tot

Més continguts de

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT