Marcel Proust i els medis socials (1934)

De l’assaig del crític literari Jaume Bofill i Ferro (Barcelona, 1893-1968) a Revista de Catalunya (VIII-IX-1934). Aquest dissabte fa 150 anys del naixement del novel·lista Marcel Proust (París, 1871-1922), autor d’À la recherche du temps perdu (1913-1927), obra integrada per set parts que va influir en la literatura, en la filosofia i en la teoria de l’art del segle XX.

Podríem dir de l’obra de Proust que fou com un esforç per fer caber dins d’una sèrie de volums en una concertació de música verbal, tota una vida, l’experiència essencial d’una vida. Se’ns ofereix com una activitat dirigida, amb una admirable honradesa i seriositat, un realisme i una seguretat esborronadores, vers el fi de presentar al lector, fixada, registrada, per tal que pugui ésser útil a la gent venidora, la lliçó que havien procurat a la seva consciència els fets diversos de la vida; una lluita per a descobrir la significació d’aquesta en funció de les tendències filosòfiques i literàries personals. Podríem definir l’obra de Proust com una meditació sobre la pròpia vida. […] En la seva meditació del temps, Proust dedica a aquells complexos inestables, els matisos socials, fills de l’esdevenir, que no són sinó resultants del desenvolupament de la vida humana en el temps, productes mixtos de biologia, d’intel·ligència, una bona part de la seva obra, i el seu enginy, la seva penetració admirable, n’extrau anàlisis saborosíssims. [...] En aquelles anàlisis (especialment minucioses en les coses més efímeres i tingudes per trivials, potser perquè porten més marcat el segell del Temps) és de notar la nova valoració que signifiquen els medis més elevats com a motiu literari. Realment eren temes tan desprestigiats, que es deixaven gairebé exclusivament a les novel·les per remeses i a les pel·lícules sentimentals, i molt pocs s’arriscaven a tractar-los, potser per temença d’ésser tinguts per parvenus. I no pot negar-se que alguna cosa del parvenu hi ha en l’actitud de Proust, però de parvenu intel·ligent, que sap convertir la seva admiració en força que l’enriqueix, escrutar amb imparcialitat i justesa, i àdhuc esdevenir implacablement dur, inexorable, en certs moments. Pels seus mèrits, per la seva simpatia i la gràcia del seu tracte, Proust havia pervingut a penetrar en aquells medis que admirava. Admiració, per altra banda, més aviat freqüent en els anomenats medis intel·lectuals, fins en els membres més il·lustres, com ho comproven Goethe, Chopin i els mateixos intel·lectuals russos d’avui que enyoren l’antiga aristocràcia en ple règim socialista. Tot això constitueix, si s’estudia amb un poc de detenció, un fet ben explicable. Un escriptor, un artista, amb totes les seves excel·lències, creador en tants d’aspectes, és impotent a constituir una classe, una aristocràcia. L’aristocràcia de la intel·ligència és un tòpic imprecís, sense cap contingut efectiu. […] Com una manera d’estudiar la personalitat social de Proust, considerat com un dandi exemplar, i com a corol·lari de les idees anteriors, pot ésser oportú ací un comentari sobre el perfecte gentleman, en un concepte purament extern, considerant-lo més aviat com un fet estètic que com un fet moral. [...]