CRÍTICATV

La mare que ens va parir

Ni rastre del català ¿Tan difícil és per a la televisió pública espanyola posar uns subtítols?

A TVE fa setmanes que estan emetent Cena con mamá, presentat per Cayetana Guillén Cuervo. Un famós prepara un sopar per a la seva mare mentre l’actriu el va entrevistant. Fan una mica d’espectacle: anar a comprar els ingredients, trobar-se amb algun altre famoset que hi posa cullerada, preparar el menú a casa... i al final arriba la mare i sopen mentre es parla de la vida familiar i de la infància del famós. Finalment, el famós de torn fa un manifest d’agraïment a la mare que el va parir.

Aquest divendres, a Cena con mamá el protagonista era el xef Jordi Cruz, també conegut pel seu paper en el programa MasterChef de la mateixa cadena. Un fet singular només començar demostra com la televisió pot distorsionar la realitat quotidiana de Catalunya. La presentadora i Jordi Cruz començaven comprant el menjar al mercat de la Boqueria. Es feia evident que el xef coneixia personalment molts dels botiguers de les parades i vam veure com interactuaven. Es notava que per deferència davant les càmeres tots parlaven en castellà quan el català deu ser l’idioma habitual de conversa entre el xef i els venedors. Per què la televisió pública d’Espanya no pot mostrar converses en català si es produeixen així de manera espontània? Si són diàlegs on s’intercanvien tres frases, ¿és realment un problema que els mitjans de comunicació mostrin, ni que sigui fugaçment, aquesta realitat de Catalunya?

Quan la presentadora coneixia finalment la Roser i la Montse, la mare i la germana de Jordi Cruz, per l’accent i alguna catalanada que s’escapava era fàcil deduir que en l’àmbit familiar l’idioma per comunicar-se és el català. I es pot comprendre que la conversa la duien a terme en castellà per cordialitat amb la cadena i amb la presentadora. No hi ha cap problema, perquè ho podem fer amb facilitat. Però el clímax del programa consistia que el protagonista llegís una carta d’agraïment a la seva mare havent sopat. Ja se sap que es tracta d’entreteniment televisiu i que tot plegat és només pur espectacle. Però Jordi Cruz li llegia la carta a la seva mare, molt emotiva, en castellà. Som bilingües i no passa res, sí, però canviar d’idioma quan ens dirigim a la mare (o al pare) es pot fer estrany.

Si el programa promovia un acte de sinceritat del famós amb la seva mare, ¿tant costa que ho pugui fer en l’idioma que habitualment parlen? ¿Tan difícil és posar, de manera puntual, uns subtítols? La televisió pública espanyola distorsiona una realitat, que és la de l’ús normal i quotidià del català. Entrevisten el famós, volen conèixer la mare, saber històries de la família, però sobretot que l’idioma en què parlen no es noti. Així és lògic que hi hagi gent a Espanya que es pensi que el català es parla només per fotre. Si des de fa anys els mitjans espanyols haguessin normalitzat les llengües cooficials potser (potser!) la realitat, la tolerància i la idiosincràsia del país ara serien diferents.

  • Etiquetes

Més continguts de