Una marea de merda bat els nostres murs

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsDiu la notícia: “Els vells són lligats als seus llits en una residència privada de València”. Els hi lliguen amb corretges. I les cambres desprenen una fortíssima sentor de pixums. Els pixums és l’aroma dels habitacles dels vells abandonats. Fa molts anys, anava amb la mare a visitar una vella amiga que s’havia quedat impedida. Vivia a Las Hermanitas de los Pobres. Recordo una llarguíssima taula i, a banda i banda, hi col·locaven les velles que ja no podien caminar. Les feien seure en unes butaques de fusta amb un forat al mig, on hi havia un orinal. Durant tot el dia, hi deixaven escolar les seves necessitats. Les velles no feien res, assegudes davant d’una taula rància, amb la fusta crivellada. Pixaven i cagaven a cor. I les olors s’ajuntaven en un clam continu, l’únic senyal que estaven vives. El cos manifestava, així, la seva protesta. L’olor dels pobres és una olor especial. Com de barreja de suor i fusta cremada, una olor que s’encasta a la gola, puja pels narius i agredeix el cervell. L’olor dels més pobres és el reclam inútil d’una misèria sense retorn. Però, si a més de ser pobre ets vell, aleshores aquesta olor és una insolència. La higiene, com la salut, són petjades del nostre fariseisme. I diuen que, aquests vells de València, els lligaven als llits per la seva seguretat. Una explicació ben hipòcrita: la seguretat de qui? Quin mal pot fer un vell deslligat? Potser tastar un bri de cel, un esqueix de llibertat? Imaginem-nos, si és que podem, què devia passar pel cap d’aquests vells lligats amb corretges, quan les nits són tan lentes i les matinades no arriben mai. Constataven la certitud d’una vida d’esclavatge?

Lligats als llits devien deixar que les hores es desprenguessin les unes de les altres, hores sense consistència. Qui acaricia, a hores d’ara, un vell lligat amb corretges? [...] Han de morir un dia d’aquests, doncs castiguem-los perquè encara respiren. Petites solucions feixistes en una societat que es vanta, davant els Parlaments, d’haver entès els múltiples significats dels drets de l’home. Aquí no hi entren els drets dels vells. Són massa cars, i l’Estat es queixa: n’està pagant massa calés. [...] Milers de residències -una altra paraula hipòcrita!-, milers de residències per a vells desprenen l’olor d’aquestes excrecions líquides groguenques. Ells i les seves orines. Ells enmig de l’evidència escatològica. Com si els altres, els qui no som castigats encara per la condemna de la vellesa, fóssim éssers eteris, espirituals, no sotmesos a les servituds de les funcions regulars. L’articulista pateix la temptació de la torre de vori, voldria deixar-se seduir per la bellesa que encara compta. Però com deia el mestre Flaubert, una marea de merda bat els murs d’aquesta torre fins a enrunar-la. Però no és la marea de merda dels vells empresonats a les residències, sinó la dels hipòcrites que han convertit el fet d’envellir en una condemna d’oblit i perversitat.