El margalló, planta del rodal de l’Eramprunyà

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsAtots els qui hagin estat al castell d’Eramprunyà -indret clàssic en els primers passos de l’excursionisme barceloní- deu haver cridat l’atenció aquesta planta que bada les fulles com una mà oberta. En veure-la per primera vegada ens sorprèn el seu aire de palmera, de palmera modesta, acostumats com som a no veure altres espècies de palma que les de jardins i passeigs; perquè, cal dir-ho, el margalló, o bargalló, és realment una mena de palma, l’única que, sense conreu, es dona a Catalunya. Amb tota la seva humilitat, és l’únic representant d’una família tropical nombrosa endinsat en la nostra terra. En el turó encinglerat que porta les despulles del noble castell dels March, el margalló té el born del seu hàbitat mediterrani. D’ací vers migjorn, sense apartar-se gaire de la mar, s’estén cada vegada amb més densitat per les clapes calcàries, no massa enlairades, i especialment per les dels terrenys triàsics i cretacis (Garraf, serralades de Montmell i de Quadrell, vessant de l’Ebre des de Rasquera al Montsià). La densitat d’aquesta palma s’ha d’haver aclarit molt en aquests darrers segles, a causa de l’aprofitament abusiu de les seves fulles, primera matèria d’una indústria típica del Prelitoral català: la confecció de sàrries, cabassos, senalles, capells i escombres. D’aquest darrer estri li ve a la planta el nom de palma escombrera. Manufactura femenina i familiar, abans s’estenia pels verals on abundava la planta; però d’uns quants anys ençà retrocedeix visiblement. L’avançada més septentrional d’aquesta petita indústria tenia encara, al començament del segle actual, el seu nucli al Penedès occidental i entrava al Camp de Tarragona. Bonastre, Llorenç, les Preses, Albinyana eren els petits nuclis d’aquesta activitat, que constituïa un magre ajut econòmic complementari de l’aprofitament d’unes terres pobres. [...] Encara hom hi pot veure alguna velleta que trena amb dits diligents les tires de margalló per a cabassos i senalles. [...] Les dones ocupades en aquesta indústria casolana arriben a un miler, encara que treballant tot el dia no guanyin més d’una pesseta de jornal. Aquesta manufactura modestíssima representa, però, un ingrés d’unes 200.000 pessetes per al poble. Heus aquí els profits del margalló. Magres com són, han ajudat a viure aquests pobles dels roquissars calcaris pobres de recursos; i alguns encara en viuen, si bé els productes forasters (cautxú, ràfia, palla d’arròs, espart), originadors de cabassos, capells esfiladissos, escombres dures, sàrries feixugues... van envaint els mercats; però la gràcia, la lleugeresa, la novetat d’aquests estris de palma que tan bé escau a la pageseta alcoveriana, que “amb capell de pauma se guarda del sol / quan rega els bellveures vora el safareig” [del poema La serra de Joan Alcover (Mallorca, 1854-1926)], no l’assoliran els invasors exòtics.