Els marges extensos del ‘fer política’
Fer política va ser aplicar l’article 155 i portar al col·lapse la política catalana i, de retruc, l’espanyola. Destituir un Govern i tancar un Parlament democràtics també va ser fer política. Com ho va ser empresonar els líders de les dues grans organitzacions sobiranistes, o portar a la presó i empènyer a l’exili bona part del govern que havia fet possible el referèndum d’autodeterminació de l’1-O. I també és fer política, òbviament, projectar sobre aquesta bona gent la violència reactiva d’un Estat que aquell dia es va sentir derrotat.
EL LECTOR m’haurà de perdonar tanta obvietat. Però, per avorrit que sigui, és necessari recordar que l’espai d’allò que en diem fer política no es limita a seguir les escasses i poc fiables estratègies de diàleg, de negociació i pacte, de distensió o de retirada de línies vermelles. Sobretot, quan qui ha provocat el daltabaix actual no tan sols no en reconeix la responsabilitat, sinó que de manera contundent insisteix en la seva intransigència. I no parlo només de la dreta extrema, histriònica i revengista que condemna els empresonats abans de la sentència, o que garanteix l’impediment d’un hipotètic indult que ningú no ha demanat a uns suposats colpistes. No: parlo d’aquest PSOE que promet que si hi torna a haver un nou desafiament de l’independentisme hi respondrà encara amb més -més?- duresa, que és el partit del “No és no” i el del “Mai és mai”.
EN DEFINITIVA, que no em sembla just ni raonable que només s’acusi de no fer política aquell independentisme que posa condicions a un pacte de govern, que diu que amb presoners i exiliats polítics hi ha poc marge per a la negociació, que diu que si cal haurà de tornar a recórrer a la desobediència. I no em sembla bé perquè, com passa amb la violència de l’Estat projectada sobre els líders de l’independentisme, no pot ser que es projecti la política intransigent del 155 i la dels seus hereus sobre la reacció dels qui la pateixen i denuncien. Per què hauria de ser no fer política negar-se a pactar pressupostos o governs amb qui ja ha advertit que no pensa fer política amb les legítimes aspiracions d’aquesta part dels catalans que mai no han volgut mesurar en condicions de joc net i sense amenaces? Per què la desobediència no hauria de ser fer política si la majoria dels veritables progressos polítics han estat resultat dels qui s’han plantat davant de la injustícia?
AQUESTA INSISTÈNCIA a reduir el fer política als marges estrets que estableixen els qui, precisament, s’han negat a donar una resposta política a l’independentisme és paral·lela als qui afirmen que es tracta d’una aspiració buida, sense contingut ni perspectiva. És a dir, al fet de presentar la independència com una rebequeria capritxosa. Tot el contrari: seria difícil trobar en aquests moments cap altre projecte polític tan discutit, tan avaluat, tan ple de contingut com el d’una Catalunya independent. Un projecte pensat des de perspectives diverses i fins i tot contradictòries, perquè diversos i contradictoris són els projectes per a una República Catalana. Però tots estan avalats per un munt d’informes, estudis comparatius i projeccions econòmiques. Amb diversos centenars de publicacions en tots els nivells i per a tots els públics. Que els adversaris no els hagin volgut llegir, que no hagin volgut debatre’ls, ja ho entenc: forma part de la negació política del desafiament i és precisament un no fer política com el que condemnen. Però que no es digui que no hi ha projecte.
ÉS PERFECTAMENT legítim que agradi més una política que una altra, que una es consideri més efectiva que l’altra. Però no és acceptable que es distribueixin certificats de fer política, o que es consideri inflexible la denúncia de la intransigència. I menys en vigílies d’unes eleccions en què, amb l’excusa del fer política, hi ha el perill de naturalitzar-ne el joc brut que s’hi practica.
