La Maria i la Rita, dues metges pioneres
Dilluns, 8 de març, és el Dia de les Dones i ara fa un any que va començar la pandèmia. Per això aquest diumenge dediquem el diari a les dones sanitàries. I per això vull recordar dues metges pioneres, les italianes Maria Montessori (1870-1952) i Rita Levi-Montalcini (1909-2012). La Maria és més coneguda com a pedagoga, però al segle XIX va ser la primera dona al seu país que va cursar la carrera de medicina, l’esperit i mètodes científics de la qual va traslladar a l’educació (a Catalunya algunes se li van avançar com a metges titulades: Dolors Aleu, Elena Maseras i Francesca Fontova). Rita va rebre el Nobel el 1986, després d’una brillant carrera científica i de convertir-se en un referent moral. Totes dues van renunciar a una vida familiar convencional. Totes dues van haver de lluitar contra els prejudicis de l’època. Totes dues van patir el feixisme: la Rita era d’origen jueu i la Maria va veure com Mussolini, que inicialment li havia fet costat, va acabar tancant les seves escoles.
Una cosa que es coneix poc de Maria Montessori és que va ser mare soltera. Fruit d’una relació amb un company de treball, el 1898 va tenir un fill, Mario. Amb el naixement del nadó, va deixar la feina a la Universitat de Roma, on era assistent de clínica psiquiàtrica, i va desaparèixer durant un any. La seva sogra i la seva mare van oposar-se al matrimoni i van obligar-la a deixar que el fill el criés en secret una llevadora i després anés a un internat. Ella mai va deixar de visitar-lo. Però fins que va tenir 15 anys no li va confessar que era la seva mare, moment a partir del qual ja van viure plegats: primer el presentava en públic com a nebot, després com un fill adoptiu i finalment ja com el seu fill. Aquesta complicada història va marcar-la professionalment, de manera que la seva carrera va fer un gir cap a la pedagogia. Va ser pionera en l’estudi de l’educació dels infants amb retard mental i va acabar convertint-se en una figura mundial, i creant un mètode propi sobre l’educació inicial dels nens i nenes. D’alguna manera va sublimar en tots els infants del món no haver pogut educar el seu fill.
El mètode Montessori encara és avui seguit en moltes escoles. Maria Montessori va ser una conferenciant d’èxit mundial, va viatjar molt i va crear centres tant als Estats Units, on va viure uns anys, com a Europa i l’Àsia. A Catalunya va residir un temps a Barcelona per assessorar per a la Mancomunitat de Prat de la Riba en la formació de mestres, una tasca que va tenir un gran impacte. Montessori creia que l’educació dels primers anys és la més crucial, és quan, per dir-ho en termes informàtics, es programa el cervell i quan es creen els hàbits socials. La seva idea va ser donar autonomia a cada infant, fer que pensés per ell mateix i es desenvolupés al seu ritme per assolir la seva capacitat intel·lectual plena.
El cas de Levi-Montalcini també és molt interessant. Ella mateixa, que va voler assolir la perfecció en la vida personal i professional, va acabar escrivint la seva experiència al llibre Elogi de la imperfecció, on explica, entre altres coses, que el millor que li van ensenyar els seus pares va ser a mirar totes les persones pel costat bo. Tothom té un costat bo. És a dir, a acceptar la imperfecció. Però això no vol dir que amb el pare no tingués de jove fortes diferències, fins al punt d’haver estudiat medicina contra la seva voluntat. De fet, des de ben aviat va donar-se un cognom doble, introduint el de la mare, Montalcini. El caràcter patriarcal que va viure a casa la va decidir a renunciar al matrimoni. Mai es va casar, va voler ser una dona lliure i va consagrar la vida a la ciència fent-ne la seva contribució a la societat. La seva recerca sobre les cèl·lules neuronals va ser fonamental per avançar en el coneixement de malalties com l’Alzheimer.
La Maria i la Rita van ser pioneres, lluitadores, científiques exemplars. Van ser grans dones.
