L’any 1888 l’arquitecte Domènech i Montaner va construir l’Hotel Internacional en menys de dos mesos sobre terrenys guanyats al port. Era un edifici de 5.000 m2, pensat per acollir 2.000 visitants en 600 habitacions i 30 apartaments per a famílies nombroses. Un edifici de quatre plantes amb aspecte de definitiu sense luxes, amb motllures i trencants que feien d’un bloc llarg anodí un edifici interessant. Un any després, i un cop finalitzada l’Exposició Universal, es va enderrocar. Obres com la Fundació Miró de Josep Lluís Sert també es van construir amb mètodes industrialitzats, trencant tota mena d’esquemes.

I és que de construccions prefabricades n’hi ha hagut moltes, perquè no té cap sentit anar assemblant totxos o blocs de pam i mig quan es pot treballar amb panells autoportants. Empreses com Prefabricats Pujol, a Mollerussa, van ser pioneres construint tubs de formigó prefabricat i mosaics hidràulics. Escofet, Planas i Hormipresa porten anys investigant perquè surtin els números de la innovació. Agències com l’Incasòl han promogut habitatges prefabricats en col·laboració amb Compact Habit: destaca un edifici de 30 habitatges socials de 40 m2 útils a Banyoles, amb uns mòduls construïts al taller que es van assemblar i acabar a l’obra en només 87 dies. Els H Arquitectes van construir al costat de l’Escola d’Arquitectura del Vallès, a Sant Cugat, una residència d’estudiants amb habitacions autoportants que consumeixen molt poca energia. 

És cert que són allotjaments exactament iguals de mida, però els de Copenhaguen estan dissenyats per a estudiants i el conjunt s’ubica en un entorn immillorable

Ara els APROP de Ciutat Vella recuperen aquestes tècniques per atendre l’emergència habitacional en solars municipals en desús. S’han començat a instal·lar en un solar molt difícil, molt petit, en un entorn molt dens sense vistes i poc assolellament. Si es comparen amb els habitatges del CPH Village de Copenhaguen, de seguida es fa evident que el cas danès té moltes més qualitats. És cert que són allotjaments exactament iguals de mida, però els de Copenhaguen estan dissenyats per a estudiants (situacions vitals incomparables amb els de les famílies desnonades) i el conjunt s’ubica en un entorn immillorable: davant d’un canal i d’un parc verd, amb habitatges que s’apilen de dos en dos, i amb passatges cada quatre. Els residents gaudeixen d’amplis espais comuns i moltes perspectives que supleixen la reduïda mida de les habitacions estudiantils. 

En un dels districtes de l’Outer London, Ealing Broadway, s’ha erigit Meath Court, també amb contenidors, i està destinada a acollir persones sense sostre. Muntada en 24 setmanes, acull 60 famílies. En aquest cas, el projecte ha rebut crítiques del defensor dels menors perquè hi ha pocs espais comuns i es considera que els contenidors són massa petits per tenir-hi, per exemple, famílies amb criatures. Els promotors de la iniciativa asseguren que la repercussió és de 36.000 lliures per habitatge; molt lluny dels 940.000 euros que hauran costat els 12 allotjaments APROP.

Aquí hi ha hagut tota mena de crítiques perquè l’aspecte dels contenidors, en brut, és realment molt impactant. Malgrat el rebuig, penso que l’APROP és una iniciativa recuperable si no es restringeix als contenidors. El sector de la construcció necessita innovar com sigui, i la prefabricació és l’única sortida possible. Fabricar els habitatges en un taller millora les condicions de treball dels operaris, i, per tant, de les edificacions. Es redueix el marge d’error i es minimitzen els sorolls als veïns per obres. 

Hi ha dos requisits imprescindibles perquè la iniciativa APROP obri un camí real: el primer és que es corregeixin les mides habitacionals

Hi ha dos requisits imprescindibles perquè la iniciativa APROP obri un camí real: el primer és que es corregeixin les mides habitacionals. És precisament en situacions de vulnerabilitat quan més importa la sensació de l’espai: ja és prou traumàtic un desnonament perquè les famílies siguin reallotjades en un o dos contenidors de mercaderies reciclats. El poder de l’arquitectura rau en la capacitat de transformar estats d’ànim, acompanyar i reforçar els teixits socials a pesar de les inclemències d’un mercat immobiliari cruel. La iniciativa pública ha de promoure espais tan generosos i confortables com sigui possible, i ha de ser radical en això perquè l’emergència habitacional no permet camins erràtics.

En segon lloc, penso que cal una reflexió sobre els processos. S’han de reduir com siguin els processos de tramitació i construcció de l’habitatge, en especial el social. L’acció pública seria més eficaç treballant colze a colze amb el sector de la construcció (no només col·lectius afins), reduint els temps d’obtenció de llicències i compartint riscos en la innovació. Es tractaria de centrar-se en els processos i no tant en els objectes, aspirant a servir millor tota l’activitat de la construcció d’habitatge social, i professionalitzar un sector al qual se li ha d’exigir molt. Si es compleixen aquestes dues premisses, penso que cal aplaudir l’aposta per la innvació en la construcció.