Més habitatge a les Glòries

És imperatiu trobar sòl municipal per fer-hi habitatge en dret de superfície

L'arquitectura d'avantguarda no és estrident ni icònica. Al contrari; és molt discreta perquè és lògica: és punta de llança del progrés social, i és audaç perquè s'anticipa al futur pròxim, pren riscos per revertir tendències perilloses, empenyent cap a la millora institucional. Perquè sorgeixi la bona arquitectura cal superar la imposició de mecanismes abstractes per governar la forma urbana i actuar de manera més àgil, projecte a projecte. Soc partidària de començar la ciutat des de les cantonades: del projecte de detall a l'equilibri de zones i sistemes de planejament posterior, mai a l'inrevés.

Fa uns anys l'àrea d'Urbanisme de l'Ajuntament de Barcelona, anticipant-se a l'obertura de la Diagonal i la transformació de les Glòries com un gran parc central, va desplaçar les seves oficines a l'antiga fàbrica Hispano-Olivetti. Avui els despatxos tècnics de la tinència d'alcaldia d'Ecologia, Urbanisme i Mobilitat miren cap a una cantonada única a Barcelona: l'emplaçament delimitat per Gran Via, Independència i Diagonal. És un lloc magnífic per construir-hi habitatge social en alçada, i en les properes línies intentaré argumentar el perquè.

El Pla General i les seves successives modificacions, induïdes pel Compromís per les Glòries, reserven aquest solar per fer-hi un gran equipament administratiu. La lògica que motivava aquesta designació era que a les Glòries calia fer-hi equipaments d'abast metropolità i equipaments d'escala local, pensats per al dia a dia dels residents dels entorns. El solar que ens ocupa estava reservat per al que es coneix com a Edifici Ona, un projecte que van guanyar Soriano i Palacios per fer-hi una torre d'oficines de 23 plantes i un sòcol de 3 plantes amb un auditori i un centre de barri i d'exposicions amb un pressupost de 40 milions (any 2007). Havia de ser un “equipament de ciutat” i el projecte tenia un caràcter icònic.

De l'edifici de Soriano només es va arribar a executar el pàrquing, i ara en sobresurt un bony estrany, en forma de quart de cercle, tot i que gràcies a les actuacions provisionals s'ha obert el recinte i hi ha un aparcament de bicicletes enjardinat amb testos mòbils. En una de les cantonades més accessibles i centrals de la ciutat, 'de facto' la porta d'entrada del districte 22@, hi ha un edifici a mig construir, del qual ningú no sembla recordar-se.

Però ara l'Ajuntament ha anunciat que ha arribat a un acord amb la Cambra de Comerç perquè s'instal·li en una torre d'oficines que es construirà a la cantonada de Diagonal amb Fluvià. Llavors, aquella reserva de sòl per edificar-hi un edifici d'oficines municipals no sembla que sigui una necessitat. I, en canvi, el que és imperatiu és trobar sòl municipal per fer-hi habitatge en dret de superfície.

Reservar aquell sòl per a un edifici administratiu em semblaria un abús en un temps en què ens hem omplert la boca del greu problema d'assequibilitat de l'habitatge

Com que l'espai estructura l'ordre urbà, el que passi en aquella cantonada és determinant. Durant el mandat anterior es va executar un terç del Parc de les Glòries. L'efecte que produeix el nou espai verd és que s'ha reduït la distància entre vores. Com que hi ha una perspectiva nítida, travessar el parc a peu o en bicicleta fa molta menys basarda que quan hi havia el tambor. De fet, ha esdevingut una passejada agradable, una mena de celebració que la intuïció dels veïns (que repetien com un mantra que volien el parc pla i molt verd) era en realitat una molt bona idea, contra tota mena de pronòstics que auguraven un desastre urbà.

Ara que el parc ja és una realitat, cal treballar les vores. Això implica pensar en la densitat i en les prioritats de la metròpoli. A la cantonada de Diagonal amb Independència no hi ha densitat residencial. En aquella vora de la plaça només hi ha oficines, un centre comercial amb més oficines, hotels i el conjunt educatiu de la Farinera. Reservar aquell sòl per a un edifici administratiu em semblaria un abús en un temps en què ens hem omplert la boca del greu problema d'assequibilitat de l'habitatge.

A l'Ajuntament de Barcelona governaran els 41 regidors, i amb les seves propostes, precs, acords i opinions a les comissions i als plens municipals dirigiran els continguts dels debats ciutadans. Cal una oposició que posi les piles a qui governi; que no aturi, sinó que proposi. Que, des de la seva cadira al Saló de Cent, sigui capaç de motivar veïns, col·lectius i barris a pensar la ciutat en clau col·lectiva, i que s’avinguin a imaginar i assumir riscos. Això passa per caminar la ciutat, de manera sistemàtica, i no abandonar els projectes complexos al fons dels calaixos. Es pot començar per mirar amb ull crític a través de les finestres dels despatxos d'Urbanisme.

Més continguts de