03/10/2017

Condemneu els abusos

3 min

Vivim uns dies molt tristos, molt amargs. Dissabte va ser la festa major del meu barri, i vam anar a veure la cercavila i els gegants amb criatures. Música tradicional, balls de bastons i activitats impulsades per entitats. A la nit vaig sortir al balcó a acompanyar la cassolada, que va rebotar per les façanes d’un estret carrer de vianants teixint complicitats entre veïns. Van ser deu minuts escassos que van sonar més intensos que altres dies, i després vam tornar cadascú a la seva activitat domèstica.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Ja a mitja nit, unes hores després de ficar al llit les meves filles, d’estendre la roba i rentar els plats, em vaig ficar al llit una mica trista. No vaig veure ni les notícies, perquè ja sé el que explicaran els uns i els altres. Prefereixo llegir, i vaig rellegir algunes pàgines d’Una vida, de Simone Veil. Al cap d’una estona em vaig despertar amb el llom del llibre destrossat pel pes del meu avantbraç adormit: “Viva España, viva el rey, viva el orden y la ley”, cridaven uns adolescents instal·lats a sota de casa. Vaig sortir al balcó, cansada, a pregar com a mare que abaixessin la veu, que m’havia costat molt adormir les nenes; i, tot i que van riure del meu pijama (jo en el seu lloc també ho hauria fet), em van fer cas.

Fins a l’1-O, l’agressió al proïsme era una línia vermella que ningú no havia creuat a Catalunya. Dilluns un taxista em comentava que havia perdut amics per la qüestió del referèndum, però que va votar en assabentar-se de l’estat en què va quedar l’escola del seu fill quan en va marxar la policia. Jo no he arribat a aquest extrem, però és cert que costa parlar del tema amb persones que no resideixen a Catalunya. Per això escric aquestes línies; perquè el dolor es repara amb diàleg, intentant comprendre el que pateixen els altres.

La violència contra els ciutadans exercida l’1-O i la provocació buscada en els dies posteriors fins a la vaga general d’ahir interpel·la tots els europeus. Perquè diumenge van ser els que anaven a votar (els del sí, i, recordem-ho, els del no). Però demà poden ser els que actuïn per reformar la Constitució o els que es mobilitzin per jutjar la corrupció. La por és contagiosa, però dona força moral per canviar l’estat de les coses. Llegir, escoltar i honorar persones que l’han combatut amb la seva dignitat és el motor de la vida col·lectiva.

El diumenge 1 d’octubre la por era palpable en l’ambient. Vaig anar a votar a una hora prudent per portar-hi les nenes, cap a les deu del matí. Plovia, i una dona de l’edat de la meva mare ens va acollir sota el seu paraigua. La cua no avançava, i l’organització del centre cívic donava instruccions amb un megàfon perquè la gent gran i els més vulnerables poguessin tenir accés a cadires en una zona tranquil·la. Aviat van arribar les imatges de la policia carregant i de gent plena de sang. No vaig voler informar-me pels diaris, així que vaig mirar directament els vídeos que penjaven a Twitter usuaris que no conec. Hi havia molta ràbia, molta voluntat d’humiliació, i un ús de la força absolutament desproporcionat per part de la policia. Vaig treure les nenes del centre, i vaig anar a votar jo sola a un col·legi d’un altre barri a la tarda. Allà els ànims estaven més calmats, però la gent, exhausta, estava enganxada al mòbil i molt atenta als moviments de la policia. El govern central, per la tele, deia que el referèndum no s’havia celebrat. Doncs davant la presència dels que érem allà, celles aixecades i sospirs: el referèndum sí que es va fer, i ho estàvem vivint en directe. Quan ja no et pots ni creure el teu govern, perquè ho estàs veient amb els teus propis ulls, és que alguna cosa s’ha trencat. Els dies posteriors hem viscut enganxats a internet i a les televisions internacionals, perquè les comunicacions de l’Estat no es corresponen amb el que vam trepitjar al carrer.

Entenc que alguns dels meus amics no comparteixin la metodologia de la convocatòria del referèndum. Jo els dic que espero que posin sobre la taula algun full de ruta viable i realista; que, fins al final, em deixaré convèncer per una opció viable d’encaix amb la resta d’estats europeus. Que igual que vull que em respectin, jo respectaré qualsevol proposició decent i argumentada. Però ara, davant els atacs, les mentides informatives i l’abús de les institucions per interessos partidistes, els animo a condemnar una actitud infame. Potser aquests dies hem tingut por, però Rajoy té més por; Franco, malgrat la seva cara gèlida, també tenia por. La seva por és que ens atrevim a vèncer les nostres pròpies pors, amb educació i respecte a la democràcia. Ara ja no és la defensa de l’autodeterminació; cal combatre el feixisme. Una altra vegada.

stats