El meu cos és meu

La “qüestió de la dona” -quan quedarà clar que no totes som iguals?- ha estat el tema central de la conferència d’enguany sobre l’estat de la Unió que anualment celebra l’Institut Universitari Europeu per commemorar el Dia d’Europa. Existeix la sospita que s’ha triat aquest tema perquè l’estat de la Unió és ara tan fràgil, està tan amenaçat per desacords de tot tipus, que calia un discurs innocu, d’aquells que poden aconseguir consens perquè després no tenen conseqüències reals. En qualsevol cas, però, felicitem-nos per la tria del tema, perquè s’han dit coses interessants: bàsicament, que les dones seguim tenint massa poc poder, i que això suposa, encara avui, la impossibilitat de decidir sobre què fem amb el nostre cos. Assetjaments, violacions, maltractaments, casaments forçats, tràfic, prostitució, embarassos no desitjats... La llista és inacabable. Amb les seves diverses modalitats i perversions, però sempre utilitzant el cos de les dones segons els desitjos d’altri i amb una certa connivència de l’entorn, que sovint ho troba normal o, si més no, mira cap a una altra banda.

Per canviar tot això necessitem més poder de les dones i més dones en llocs de poder. Estem en una societat androcèntrica, creada i pensada pels homes, i, malgrat els innegables avenços, el prejudici que encara es transmet, de generació en generació, és que les dones són inferiors als homes, i que són al món per donar-los satisfaccions de tota mena, és a dir, per posar-se a la seva disposició. Cal refer les bases mateixes de la cultura perquè el concepte i la imatge de les dones canviï, i siguem vistes com a éssers autònoms, no manipulables ni utilitzables, amb uns drets humans reals, que van més enllà, fins i tot, dels “drets de l’home”, que per definició no tenen en compte la nostra existència.

A mesura que hi ha dones que accedeixen a llocs de poder, aquest canvi, molt lentament, és cert, comença a produir-se. Aquests dies se n’ha revifat un aspecte a França: a partir de la denúncia contra el vicepresident del Parlament per un cas d’assetjament, l’home ha hagut de dimitir, i disset exministres franceses han declarat que s’ha acabat la impunitat per a aquest tipus d’accions. Moltes d’elles expliquen que fins i tot sent ministres o diputades han estat víctimes d’assetjaments, intents d’abusos, brometes de mal gust, sempre desqualificatòries, i és que la cosa no va d’homenatge a la bellesa, com sovint es presenta, sinó de mostrar que, per molt important que semblis, l’home és qui es pot imposar, qui “et pot retornar al teu lloc”, el d’estar al seu servei. I comenten que han hagut de callar, perquè teòricament els interessos del partit estan per sobre, i no és qüestió de crear escàndols. I perquè, si no, són elles les que perden els seus llocs, que hi ha una llarga història en què les dones acaben rebent si es queixen d’aquestes violències. Ja n’hi ha prou, diuen, denunciarem qualsevol agressió, caigui qui caigui. I afegeixen: els partits s’han convertit en institucions sense normes, en què tot s’hi val, només importa el poder. I això no pot continuar.

En relació a l’ús del cos de les dones, hi ha un altre tema gravíssim que cal abordar i que a casa nostra s’està retardant massa, perquè ha estat manipulat de tal manera que ha dividit profundament les dones: l’existència mateixa de la prostitució i la possibilitat de la seva legalització. Algú ha actuat amb tanta habilitat que ha aconseguit que totes les possibilitats de canvi s’hagin bloquejat, i que el debat s’hagi convertit en ideològic, mentre el negoci progressa com mai i augmenta brutalment el nombre de dones i de nenes traficades, que viuen en condicions infrahumanes i que estan sotmeses a les pitjors indignitats. El debat s’ha volgut portar al terreny de la llibertat, quan sabem que en la majoria dels casos la llibertat de les dones és nul·la, en aquesta situació.

Des del meu punt de vista, cal que canviem d’actitud en relació a aquest tema, i arribem a acords que permetin, sobretot, que les dones prostituïdes tinguin alternatives, puguin sortir d’aquest malson i mai l’hagin d’assumir forçades per les raons que sigui. Aquesta qüestió s’ha de plantejar d’una manera més pragmàtica, que els debats de principis només serveixen perquè tot quedi com estava. Cal que les institucions actuïn, i que les feministes pressionem perquè ho facin. Però que ho facin des del consens social, tenint en compte els interessos reals de les prostitutes però també el que pensem les feministes, que som les que, des de fa anys, investiguem, llegim, debatem, escrivim, treballem sobre les condicions de les dones en la nostra societat i la manera de millorar-les. Hi comença a haver prou intents en diversos països d’Europa, prou maneres d’intervenir, perquè puguem prendre exemple de com actuar per anar fent realitat un dret absolutament elemental: que totes les persones puguin viure lliures de qualsevol forma d’esclavatge i decidir, sense cap pressió externa, què volen fer amb el seu cos. És a dir, cal fer realitat el principi, teòricament tan obvi i pràcticament tan combatut, que el meu cos em pertany, és meu, perquè d’això depèn tota la meva vida.