23/11/2017

El masclisme segons Jon Sistiaga: pitjor, impossible

2 min

Movistar+ va estrenar dimecres Tabú, el programa de reportatges de Jon Sistiaga, que en aquesta nova etapa se centra en la investigació del masclisme i els efectes nocius que té en la societat.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Haver de veure un presentador amb el rol de mascle alfa, amb símptomes evidents d’egocentrisme perquè sempre està en pantalla, i que t’expliqui ell què és el masclisme, demana paciència. Si a sobre té antecedents d’haver convertit uns reportatges anteriors sobre abusos sexuals a menors en un espectacle morbós i sensacionalista, l’esforç per veure-ho és titànic.

Però el coratge de mirar-ho va servir per confirmar que Jon Sistiaga no decep. I que va estar a l’altura del que es podia esperar del seu criteri periodístic. Va arrencar amb un expert en masclisme: un home. Perquè ja se sap que si el masclisme i la violència de gènere els expliquen ells, el missatge adquireix més rigor i credibilitat que si els explica una dona, que sona a lament subjectiu. Coses del masclisme.

El capítol es titulava Y Dios creó al hombre i pretenia ser una anàlisi de la masculinitat. Però l’exercici va ser fallit. El punt de vista estava plantejat des d’una mentalitat totalment intoxicada per la cultura masclista, i queia en els errors més bàsics i tòpics. En realitat, i de manera subtil, el relat posava a debat el feminisme i el qüestionava.

D’entrada, el càsting de testimonis tenia una característica televisivament efectista i pretesament polèmica però que distorsionava el discurs: els homes que sortien eren tots feministes, i les dones, gairebé totes masclistes o rebutjaven el feminisme. I això no fa altra cosa que equiparar termes com masclisme i feminisme. Una tergiversació de primer curs de masclisme. De fet, més enllà de les explicacions sobre masclisme que va fer l’expert Miguel Lorente (impecable en la seva intervenció, tot sigui dit), i una esceneta d’uns homes reflexionant en una mena de teràpia sobre la pròpia masculinitat (com si fossin els nous herois de la societat), tota la resta del programa posava en dubte les tesis feministes en boca de les mateixes dones: una advocada defensora de maltractadors que criticava la llei de violència masclista, una analista política que negava l’esquerda salarial entre homes i dones i considerava que tot plegat era una qüestió de mèrits i llibertats individuals, o la cantant Bebe, que rebutjava compartir les tesis feministes i preferia parlar de persones.

Queda clar que, tot plegat, d’anàlisi de la masculinitat i del masclisme en tenia ben poc. Més enllà de vendre un nou prototipus d’home molt sensibilitzat per la causa, la resta servia per desacreditar el feminisme i convertir-lo en un tema de debat amb una arma molt hàbil: que ho fessin les mateixes dones. Sens dubte, Tabú: machismo, va ser molt eficaç per demostrar el nivell de masclisme que patim: fins i tot quan intenten no cometre’l el posen en pràctica.

stats