ABANSD’ARA

La medicina del mar

De l’article de Josep M. de Sagarra (Barcelona, 1894-1961) publicat tal dia com avui fa vuitanta-cinc anys a Mirador (19-VII-1934). Dibuix de Joan García-Junceda, Joan Junceda (Barcelona, 1881 - Blanes, 1948), al ¡Cu-cut! (5-VII-1906), corresponent a un acudit sobre una trifulga política motivada per vestits de bany recordats per Sagarra trenta anys després.

Encara és del meu record aquella època en la qual el mar era mirat com una immensa medicina de color blau una mica perillosa i de la qual no es podia abusar gaire. Per a prendre aquesta medicina, les famílies abans havien de consultar el metge, s’havien de posar una mena de vestits de penitents medievals o d’encartats per la Santa Inquisició, havien de freqüentar uns establiments amb estores, persianes i fulles de col, i quan tornaven de prendre la medicina del bany de mar semblava que havien fet una gran cosa, plena de risc i de procacitat, que els proporcionava la crítica àcida d’algun parent, el qual criava canaris al rebost i altra mena de paràsits damunt la pròpia epidermis. Després les coses es tornaren una mica més enraonades; el mar va perdre aquell aspecte de medicina terrible i perillosa, i ja en el temps de la meva adolescència em deixaven anar al mar normalment, sense consultar el metge ni el director espiritual. De totes maneres, del mar, no se’n feia abús, i quedaven arreu del nostre país gran quantitat de platges -les més boniques, naturalment-, si no inexplorades del tot, gairebé desèrtiques i només lleugerament profanades per l’esport local, un esport molt pobre i molt primari. D’un quant temps ençà el mar s’ha convertit en una mena de necessitat i, per què negar-ho?, en una mena de vici. El meu amic Rucabado, a propòsit d’aquest ús excessiu i barroer del mar, ha dit coses d’un fulminant apocalíptic, que no han servit per a aturar la monstruosa falange de carn humana que com una onada irreductible es baralla, tots els diumenges estivals, amb les líquides i perlejants onades de les platges. Jo, molts dissabtes, en anar-me’n a dormir -que acostuma a ésser tardet-, ja veia anys passats amb un cert estupor aquella blanca jovenalla que corria pels carrers de Barcelona i anava a envair els trens de la costa, amb l’objecte, no sé si del tot higiènic, de torrar-se la pell fins a convertir l’esquena en una esquena tan trista com la de la segrestada de Poitiers.Ara, a l’època que vivim, aquesta fúria o aquest vici marítim ha anat en augment, i es pot dir que els diumenges tota la costa, des del Poble Nou a Blanes, es veu envaïda com d’una plaga de llagosta per una joventut més aviat esquerrana i desenfrenadament esportiva, que de vegades canta L’Emigrant i de vegades canta les absoltes amb una lletra canalla, i que gairebé canta sempre les tonades dels films de la temporada. [...] Avui dia, t’estàs en una platja empordanesa de les més recòndites, de les més intactes, i no te n’adones que arriba un autocar amb un rètol que vol ésser espiritual i, de l’autocar, en surt una gernació àvida d’olla i de sidral -aquesta paraula “sidral” em fa una pena terrible i per això procuro no escriure-la mai- que perd el respecte al paisatge i deixa la platja com nova. Potser d’aquí a uns quants anys, la gent, obeint a una moda, avorrirà el mar, i aleshores els sentimentals del mar respirarem amb una mica de tranquil·litat.

Més continguts de