18/03/2022

Memòria selectiva

3 min
Temporal a la costa catalana.

L’aniversari dels dos anys del confinament ha coincidit amb una setmana plujosa i amb l’exacerbació del conflicte a Ucraïna. 

Aquesta setmana, als matins, el mar estava revoltat i brut. Si hi caminaves a prop, semblava que plovia encara que no ho fes, perquè les onades aixecaven núvols d’una escuma minúscula que feia arribar les gotes més enllà de la via del tren.

Un dia, a la llunyania, hi vaig veure un vaixell de vela, de quatre o cinc pals, que semblava d’època. Era estrany que algú gosés navegar en aquell mar enfurismat. Hi havia tanta calitja, que la silueta que es veia era la d’una embarcació fantasma. El dia era blau i gris i l’horitzó no existia.

Mentrestant, les onades s’alçaven i queien amb estrèpit damunt la platja, devorant la sorra i fent desaparèixer tot allò que un dia abans hi havia entre la via i el mar. Era impossible no pensar en els especialistes en el canvi climàtic que pronostiquen que d’aquí trenta anys el Maresme ja no tindrà platges.

Uns dies abans, un missatge viral sobre una suposada vaga de transportistes van fer entrar en paranoia els consumidors, que van arrasar els prestatges dels supermercats. Ben bé com el mar s'endú la sorra de la platja.

Són dies de mal de cap i mal humor. Les previsions del temps diuen que encara tindrem molts dies grisos i humits. Tots sabem que fa falta que plogui, però ja sabem que difícil se’ns fa, als mediterranis, suportar dos o tres dies seguits sense sol.

Tot plegat convida al pessimisme i a la nostàlgia. Torno a pensar en l’aniversari penós de l’inici del confinament. Va ser una època dura, a casa. Vam passar molta por. I, tanmateix, ara que miro enrere, el que recordo són la meva amiga E. i les seves trucades, llargues i càlides, sempre disposada a fer-me riure o a recomanar-me llibres i sèries que em poguessin entretenir. O el meu amic J. que s’oferia per acompanyar-me a l’hospital, en aquells dies que els hospitals feien tanta por i que va respondre amb un sí immediat el dia que, efectivament, el vaig necessitar. I l’oferiment sincer de la meva amiga J., que passava el confinament en una casa al camp, amb un jardí preciós i molta tranquil·litat, perquè anés a instal·lar-m’hi. I la companyia de la M. i en F., una companyia de la bona, quan no cal buscar conversa per omplir els buits. I el rostre somrient d’en D., a la pantalla del mòbil, com un bàlsam per a la meva angoixa. I la sol·lícita ajuda d’en P., estalviant-me qualsevol esforç, resolent qualsevol problema, curant totes les ferides.

M’adono que els records bons han romàs intactes i, en canvi, més enllà de la sensació general de por i confusió, els records dolents s’han difuminat. Que benigna, doncs, que és la memòria!

Han passat dos anys i sembla que hagi passat una vida. I ara que ja ens vèiem les orelles en el tema pandèmic, ens agafa per sorpresa –almenys als que no som especialistes en geopolítica, que mira que n’hi ha, eh?– un conflicte bèl·lic amb el qual no comptàvem. I ens toca admetre que la humanitat no aprèn gaire d’experiències passades. 

No sé si la pandèmia s’hauria pogut evitar, però la guerra d’Ucraïna i la desaparició de les nostres platges, sí. Com a col·lectiu som un desastre. Sort que, com deia, la memòria m’assenyala tots i cadascun dels gestos individuals que em fan creure en les persones. Confio que els que estan vivint els horrors de la guerra també trobin amistat i solidaritat al seu voltant. Només ens queda desitjar-los això.

Sílvia Soler és escriptora
stats