Memòries de Serra d’Or (2001)

De l’article de Joan Triadú (Ribes de Freser, 1921 - Barcelona, 2010) a l’Avui (12-VII-2001). Avui fa cent anys del naixement d’aquest pedagog, escriptor, crític literari i activista cultural, catalanista íntegre i promotor de centres educatius modèlics. Com a president de la Secció de Filosofia i Ciències Socials de l’IEC va acollir joves estudiosos d’aquests àmbits.

La lectura de dos llibres, -Cop d’ull al retrovisor, de Maur M. Boix, i Intel·lectualitat i cultura resistents.“Serra d’Or”. 1950-1977, de Carme Ferré Pavia- tan diferents (unes memòries i un treball doctoral d’investigació) resulta en alguns aspectes tan complementària que tots dos susciten com a reflexió general la conveniència de donar, en conjunt, un nou cop d’ull a allò que ha estat i és per a Catalunya el monestir de Montserrat. Parafrasejant el que escriu Joan Manuel Tresserras al prefaci del segon d’aquests llibres, referint-se a la revistaSerra d’Or, jo gosaria dir, amb poques paraules: és molt difícil pensar en el procés de reconstrucció de Catalunya durant el segle XX sense evocar el protagonisme que ha tingut Montserrat. Un procés de reconstrucció que ja venia, no cal dir-ho, del segle anterior, des de la reobertura del monestir, un any abans del naixement de Verdaguer, fins a les festes montserratines del mil·lenari ornades pel gran poeta amb una extensa producció i punt de referència múltiple -religiós, cultural i polític- per al sentiment catalanista amb un pregon sentit de pàtria, dels renaixentistes. Molt més ençà, si la guerra i els primers anys del franquisme foren un parèntesi dolorós, durant el qual Montserrat hagué de deixar d’exercir el guiatge espiritual i cultural que havia estat tan fructífer per al nostre poble i per al mateix monestir, sortosament ja les festes de l’entronització celebrades el 1947 assenyalaren, malgrat totes les imposicions de la dictadura, que el retrobament entre Montserrat i Catalunya era possible. Després, a l’època a la qual es refereixen en gran part aquests dos llibres, aquest retrobament esdevingué inevitable, així com avui i en l’esdevenidor immediat és, per a totes dues parts, imprescindible. Ho és per diverses raons el llibre del pare Maur M. Boix. En primer lloc és un llibre pòstum (cosa que no vol dir, com assegurava un alumne, “escrit després de mort”) que l’autor en morir va deixar a l’ordinador com es diposita un testament a cal notari [...] L’altre llibre també de tema montserratí, de Carme Ferré Pavia, fa memòria amb tota mena de dades i una interpretació equànime d’elles de la història de la revista Serra d’Or. Com diu Joan Manuel Tresserras, “cap altra revista catalana no disposa d’una monografia d’una precisió i d’una ambició comparables”. Exacte. [...] Sense el catalanisme (combatut per sectarismes o menyspreat per pa a l’ull, pels mateixos col·laboradors de vegades), Serra d’Or no hauria existit, i si ho hagués fet, no hauria persistit. Una gran majoria dels seus subscriptors ho era com a manifestació coherent de la seva catalanitat. [...].