25/09/2021

I mentrestant, Puigdemont

3 min
I mentrestant, Puigdemont

Malgrat els matisos i les filigranes verbals, malgrat els incidents i les sortides de to, els partits independentistes estan d’acord a mantenir-se junts al Govern, aprovar uns pressupostos i apostar per allò que els analistes anomenen la gestió del mentrestant. Cadascun dona a l’adverbi el sentit i la durada que vol, ja siguin dos anys o dues dècades, però almenys hi ha una consciència del present que permet que el govern autonòmic no desatengui les seves obligacions, que no són pas poques.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Aquesta setmana, després de l’accidentat reinici de la taula de diàleg, el govern d’ERC i Junts ha presentat un pla de govern amb centenars de mesures, ha anunciat una moratòria immobiliària per preservar el que queda del litoral català i ha mostrat la seva voluntat de plantar cara a la llei espanyola de l’audiovisual (recordem que la proposta inicial del govern de Sánchez deixa el català fora de les quotes obligatòries que tots els estats europeus han establert per protegir les seves respectives llengües).

El problema és que l’agenda política no depèn només -ni principalment- de nosaltres. El mentrestant no és només la gestió i el diàleg, també és la repressió. És la fugaç detenció de Carles Puigdemont, enèsima demostració de la barroeria i l’esperit venjatiu de la justícia espanyola, que s’ha tornat a cobrir de glòria davant d’Europa.

La cacera indigna a què es veu sotmès Puigdemont ens retorna a l’esterilitat del conflicte perpetu. L’entusiasme efímer dels partits espanyols i de la premsa denoten la seva obsessió malaltissa per veure el president de l’1 d’Octubre arribant emmanillat a Barajas com un trofeu. A Catalunya, els líders de Junts i l’ANC han aprofitat l’avinentesa per atacar la taula de diàleg i, de retruc, l’estratègia contemporitzadora d’ERC. Tot, esclar, en nom de la unitat. I en el marc d’unes concentracions ciutadanes més aviat modestes, capitalitzades pels irredemptistes de l’insult fàcil.

La dialèctica indignació-repressió allunya un feliç desenllaç per a Puigdemont i els altres exiliats, però és una injecció de moral per als puigdemontistes, la qual cosa explica la ballaruga de Pilar Rahola, la sobreactuació de la presidenta del Parlament i la visualització d’una mena de diarquia a la Generalitat, amb els consellers de Junts reunits a Palau sota la presidència de Puigneró. Per a ERC, aquest escenari és el pitjor possible. Foragitada dels carrers i liderant un Govern obstruït, depèn excessivament de l’oxigen que el PSOE li vulgui donar. I no oblidem que el PSC, més i tot que Junts, és el principal rival electoral dels republicans.

Per als poders a l’ombra de l’Estat, el mentrestant consisteix en la persecució sense treva del moviment sobiranista català. No es pot afirmar que el govern de PSOE i Podem aboni aquesta estratègia, però sovint sembla que fa molt poc per evitar-la. I és que per a Pedro Sánchez els vots d’ERC són importants, però també ho és deixar que el búnquer judicial i periodístic es desfogui i compensar els tímids gestos de distensió amb Catalunya. Potser algú de confiança hauria d’advertir al president socialista que el seu mandat caduca d’aquí dos anys; que sense una treva pactada la taula de diàleg no podrà ni tan sols reunir-se; i que si Puigdemont és extradit, Catalunya tornarà a incendiar-se. Ja veurem, en aquest escenari, a qui afavoriran les enquestes electorals.

stats