Tot menys Serena

Aquest cap de setmana hem vist com la final femenina de l’Open EUA a Nova York s’ha convertit en el centre de la polèmica a l’univers esportiu per un desenllaç trist i sorprenent. Tot sobredimensionat perquè són els Estats Units, hi està implicada la que serà segurament la millor jugadora de la història del tenis i a més era el duel en què podia assolir un rècord històric a casa.

Els espectadors i els mitjans americans han fet costat a la campiona. La reflexió del que ha passat és molt complexa i qualsevol reflexió genera controvèrsies. Jo intentaré fer la meva: ha faltat serenor a peu de pista.

És fàcil dir-ho i molt difícil fer-ho quan els protagonistes estan a prop de 200 pulsacions per minut. L’àrbitre hauria de ser qui les tenia més baixes i qui havia d’intentar impartir justícia i fer complir el reglament, però entenent la situació i el moment: final d’un Grand Slam i a dos jocs d’un potencial final. Desxifrar el context, any complicat per a Serena. Les dones que allarguen les seves carreres per sobre dels 30 tenen una difícil i injusta elecció entre carrera i maternitat. En parlava amb l’Ona Carbonell no fa gaire. Des que ha sigut mare, el retorn de Serena a les pistes no ha sigut fàcil, com ella ha reconegut, tant per l’aspecte físic com per l’emocional. El que ha fet és molt lloable i alhora està a l’abast d’unes poques atletes superdotades. Dit això, crec que ella esperava una tornada més digerible i exitosa, i està patint alguns revessos. La situació: un primer avís per coaching (rebre instruccions de l’entrenador), un segon per trencar la raqueta amb un punt en contra i, davant les queixes i faltes de respecte, pèrdua d’un joc en un moment crucial. No defensaré el jutge de cadira, li calia més temprança i cintura, així com respecte per una llegenda amb poques situacions d’aquesta mena al seu currículum. El que va fer no només va esguerrar el desenllaç d’una final de Grand Slam, sinó que va aigualir la primera gran victòria d’una futura gran campiona. Això no pot amagar que Serena va perdre els nervis, i reglament en mà mereixia la sanció.

Les meves conclusions: primer, intentar incloure l’acció dins del debat de gènere és injust i poc encertat; segon, el tenis ha d’evolucionar i acceptar que el coaching existeix en cada partit; tercer, cal modificar el reglament de manera imminent. L’àrbitre no havia de ser el protagonista. Serena es va equivocar. Osaka s’ho va merèixer sense el desenllaç final.