CRÍTICA TV

El mèrit del ‘Polònia’

Dijous vam tenir una dosi de Polònia de primera qualitat: feia riure, era contundent i valent i desbordava creativitat. Tot just començar, amb la paròdia que va fer Alba Florejachs de la Rossy de Palma presentant els Gaudí, ja es van ficar l’audiència a la butxaca. I acabar-se traient la Rita Barberá de la vagina va ser un cop d’efecte esperpèntic. El personatge de l’alcaldessa de València és un ganxo molt poderós al Polònia, per les magnífiques imitacions portades a l’extrem que fa en Cesc Casanovas. El musical d’Aznar i Felipe González versionant el Juntos, amor para dos de la Paloma San Basilio va ser el clímax del programa. Treball de guió de matrícula d’honor per trobar la cançó justa i construir un relat amb missatge de fons: escollir el tema musical que desprengui el clima ensucrat per transmetre la coincidència política entre les velles glòries del PP i el PSOE i, a més, fer una adaptació de la lletra punyent i humorística. Els actors, David Marcé i Ivan Labanda, estaven sensacionals amb el seu ball rígid i caduc, igual que les idees dels protagonistes.

Val la pena posar èmfasi en l’extraordinària capacitat interpretativa d’Ivan Labanda. La seva habilitat camaleònica, els recursos que té per trobar arestes expressives i gestuals de les personalitats reals i construir un personatge amb una essència nova i intransferible, és cada vegada més gran i més potent. Millora programa a programa. Labanda sap crear el personatge que la resta d’imitadors copien. En el capítol de dijous hi va haver un instant en què Labanda va fer un doble salt mortal actoral divertidíssim. En l’esquetx en què els diputats catalans al Congrés criticaven els líders dels seus partits, Labanda va imitar Gabriel Rufián imitant Oriol Junqueras. Una paròdia al quadrat sublim. Labanda no va canviar simplement de personatge. Va aconseguir trobar el to just, el punt intermedi entre els dos polítics, per fer la imitació de la imitació. Des del punt de vista de producció, l’esquetx estava treballadíssim perquè incloïa petits flash-backs que contenien gags propis.

Ja hem comentat en aquesta columna altres vegades l’enorme valor simbòlic que té el Polònia, que permet la catarsi política del país, una doble lectura de l’actualitat més sagnant però també amb una càrrega de fons plena de veritat que el converteix en un programa imprescindible. Però des del punt de vista televisiu -de càsting, d’interpretació, de guió, de producció, d’ attrezzo i de caracterització- trobaríem molt pocs programes a les graelles de qualsevol cadena que demanessin tant d’esforç, talent, enginy i velocitat de creació com el Polònia.

Més continguts de