Fer el més difícil i fallar el més fàcil
Un parent que ja en té 89, tot bonhomia i un punt de sornegueria, va anar al CAP l’altre dia i li va dir a la metgessa: “Escolti, que si triguen gaire a vacunar-me potser ja no hi serem a temps”. M’escriu un amic, tot content, perquè la seva mare en farà 90 aquest cap de setmana però la dona està amoïnada perquè també està esperant notícies de la vacuna, després d’un any llarg d’observar una distància rigorosa amb la família. Al pare d’un altre amic, de 89 anys, encara tampoc no li han dit res, i en canvi a ell, que n’ha fet 50 i treballa a Anglaterra, ja li han donat dia i hora per punxar-se. No canviaria la ciutadania de la Unió Europea per la de cap altra àrea del món, però el fracàs comunitari en la vacunació del covid-19 està sent rotund. Sento raons que sonen a excusa, a negoci i a burocràcia, i l’efecte és penós: hem fet el més difícil, inventar la vacuna, i estem fallant el més fàcil: vacunar les persones.
