El més gran esperpent possible
Aquesta setmana, a través d’un company periodista m’ha arribat el cas d’un home que va planejar anar amb el seu fill a les rebaixes del Black Friday per comprar-hi productes tecnològics. Els feia il·lusió: el fill cobejava un artefacte que no recordo i el pare volia un reproductor de música d’alta fidelitat i molts CD d’òpera. Es veu que, gràcies a una formació suplementària que va seguir per salvar el seu lloc de treball (el meu company periodista el va conèixer en el context d’un expedient de regulació), va acabar obtenint un augment de sou que li permet anar regularment al Liceu, i vol anar-hi amb la lliçó ben apresa.
Finalment, però, el pare va anar a les rebaixes desmoralitzat, d’esma. L’empresa l’ha inclòs en un nou expedient de regulació, i la causa és, evidentment, la tecnologia. Com l’altra vegada. Com si fos la seva perseguidora obsessiva. El seu esforç per estar al dia ha quedat anul·lat per una enèsima evolució del software de no sé quina maquinària, i no sap com acabarà tot plegat.
No és difícil imaginar-se com deu sentir-se aquests dies. Acostumat a ser cada matí a la planta de producció, els carrers assolellats de Barcelona deuen resultar-li tan alegres com tristos. Una mirada dual, d’agraïment i rebuig, que deu repetir-se-li davant de qualsevol artefacte electrònic, des del seu propi mòbil a la televisió on veu el futbol o la màquina de diàlisi a què potser es connecta periòdicament un familiar. I, sobretot, el seu nou equip de música. Es veu que fins i tot va plantejar-se la possibilitat de tornar-se’n al camp, lluny de l’encalç destructor del progrés, a fer de pastor com havia fet el seu pare abans de traslladar-se a la capital, però llavors va llegir que d’aquí poc hi haurà drons pastor. No sap si riure o plorar. La tecnologia és l’amo i ell la joguina.
Potser en l’àmbit laboral no queda més remei que adaptar-se als successius avenços tecnològics. La mateixa evolució humana, de fet, és una sofisticada tecnologia. Però els avenços emergents -per exemple, els dispositius que ens implantarem cada cop més al cos- ens han de servir per perfeccionar-nos, per millorar la nostra situació al món. No per perdre el món de vista. Fa poc, un dissabte a la tarda, al centre de Barcelona vaig veure un pare i un fill que avançaven en patinet elèctric; darrere, a una distància important i creixent, venia l’àvia, hieràtica sobre la cadira de rodes electrònica, cremant el motoret per perseguir una descendència que podria haver caminat al seu costat donant-li conversa. Era un passeig, aquella cursa tragicòmica? Aquella família s’havia deixat subjugar per la lògica d’una eina: l’havien pagat per servir-se’n, però havien acabat servint-la.
Pot semblar un cas ridícul, aïllat, però el gran protagonista de la setmana, el canvi climàtic, no és sinó el màxim exponent de la mateixa bogeria. El progrés tecnològic de l’economia, descontrolat, deshumanitzat, ens domina, i pot destruir-nos. Si ho pensem bé, no hi ha un esperpent més gran possible. La conferència de París, doncs, és una oportunitat no només de salvar el planeta, sinó també d’iniciar un canvi cultural que ens permeti entendre que l’important no és tant el que podem fer com el que volem fer. Però, esclar, potser és demanar massa. Sobretot parlant d’una espècie que és capaç d’obligar l’àvia a fer corredisses motoritzades un dissabte a la tarda per rambla Catalunya.
