I, a més, 'oi més' i 'oimés'

Si ahir vèiem que oi tant! podria ser la suma de oi o oh i i tant! , i s'hauria d'escriure oi, i tant! o oh, i tant! , tal com apunta l'Optimot, avui ens plantegem fins a quin punt té sentit escriure oi més .

Diré, d'entrada, que jo no escric mai oi tant, oi tal ni oi més per la senzilla raó que són formes que em sobten i no sento com a meves -i aconsello a qui li passi el mateix que faci com jo-. Si en parlo és perquè corregint te les trobes algun cop i perquè, com ja vaig dir, surten en alguns diccionaris.

El que convé saber és que, ara mateix, cap d'aquestes formes surt al DIEC, que en el cas d'oi més va optar per entrar únicament l'aglutinació oimés donant-li dos sentits: el de sobretot ("No és estrany, oimés tenint en compte que...") i el de a més ("Oimés, això ens ensenya que...").

Tant oimés com oi més comencen a ser usats per autors de principis del XX i, tot i que no en trobo rastre ni al Fabra ni a l'Alcover-Moll, la forma oi més (amb el sentit a més de ) ja apareix als anys 70 al DLC de l'Enciclopèdia i actualment també la recullen diversos diccionaris, com ara el GD62, el de frases fetes de M. Teresa Espinal i el GDLC, que la manté al costat d' oimés.

És raonable sospitar que un dels components d'aquest oi més pugui ser i més (com ho serien i tant i i tal d' oi tant i oi tal ). Llavors oi més respondria a una segmentació errònia (que oimés evitaria) i només caldria saber quin és l'altre component: si un oi de reforç afirmatiu, com el d' oi sí i oi també , o la interjecció exclamativa oh/o .