Molt més que la noia d'Ipanema
Els diaris de tot el món han coincidit en un exercici infreqüent, aquest agost: donar com a notícia el 50è aniversari de la composició d'una cançó, Garota de Ipanema . Segur que hi ha ajudat que anem tan sobrats de males notícies com faltats de distraccions amables, però la unanimitat amb què els mitjans s'han llançat sobre la història del naixement de la més famosa de les bossa nova és, en opinió d'aquest aficionat, un acte de justícia artística.
Certament, la història no pot ser més senzilla i, en conseqüència, universal: un músic i un lletrista, asseguts en un bar, componen una cançó d'enamorament secret a una adolescent de pell daurada pel sol que veuen passar cada dia camí de la platja, balancejant els malucs: "És més que un poema, és la cosa més bonica que he vist passar. Ah, si ella sabés que quan passa el món sencer s'omple de gràcia i es posa més bonic a causa de l'amor". Els devia agafar fort per la noia, perquè aquell estiu de 1962, Antonio Carlos Jobim ja tenia 35 anys i Vinícius de Moraes 49.
Però els historiadors de la música popular han establert que darrere l'èxit internacional de Garota de Ipanema hi va haver, almenys, dos fets fonamentals que van molt més enllà del moment inspirat: aquella cançó va ser, a més a més, la més famosa pedra fundacional de la bossa nova i aquest ritme va ser ràpidament adaptat per la totpoderosa indústria discogràfica nord-americana, que el va acabar posant, cantat en anglès, en el repertori d'artistes com la Veu Sinatra.
En aquest sac universal que en diem música, que creadors de les més diverses cultures han anat omplint al llarg de segles, hi ha unes quantes pàgines insuperables, el naixement de les quals mereixeria ser igualment recordat pels diaris. Què sé jo, la Cantata 147 de Bach, el Nocturn número 2 de Chopin, o el Yesterday de Lennon i McCartney, totes candidates a representar el millor del planeta Terra en una hipotètica missió de bona voluntat davant éssers intel·ligents d'altres galàxies. La llista de composicions genials és, afortunadament, tan llarga com els gustos personals dels set mil milions de mortals que girem diàriament al voltant del Sol. Tots tenim gèneres preferits o composicions que considerem el cim de la música i, cosa que encara és més interessant, no només no triaríem les mateixes músiques als vint que als cinquanta, sinó que canviaríem de parer si ens ho demanessin a les 3 de la tarda i les 11 de la nit del mateix dia.
Però de les formidables variacions estilístiques que el segle XX ha donat a la música, la bossa nova representa un dels resultats més reeixits del talent artístic popular contemporani. La bossa nova és una troballa exquisida que ataca directament la regió de l'ànima on coincideixen la sensualitat, la malenconia i l'elegància. És la passió que es desborda amb serenitat, és el so inapel·lable de quan s'arriba al cap del carrer, al final d'una nit, a la conclusió d'una història que ens ha fet somiar, a la veritat despullada de miratges encegadors. És so urbà, culte i contingut, la racionalització poètica de les emocions un pèl esqueixades perquè no tornaran o no acabaran en res.
Ni la bossa nova s'acaba amb Jobim i Vinicius, ni aquesta parella s'esgota amb Garota de Ipanema , que a base de sonar potser s'ha gastat una mica. Qualsevol recull de la col·laboració professional dels dos autors, o de les seves incursions en solitari o amb altres parelles professionals, obra les portes a petites meravelles. Hi ha el sentit de l'humor de Desafinado ("si vostè insisteix a qualificar el meu comportament d'antimusical..."), o el joc de la Samba de una sola nota , amb aquella veritat, "quanta gent que hi ha que parla, parla i no diu res, o gairebé res...", per no parlar de la capacitat expressiva de A felicidade : "La felicitat és com una ploma que el vent va portant per l'aire. Vola lleument, però té una vida breu, i necessita que hi hagi vent sense parar [...]. La felicitat és com una gota de rosada sobre el pètal d'una flor. Brilla tranquil·la, després lleument oscil·la, i cau com una llàgrima d'amor". La bossa nova , amb la seva guitarra tranquil·la i la seva percussió amb escombretes, fa veritat aquella afirmació de Josep Maria Espinàs: "Una cançó és una mica de lletra i una mica de música".
Però és molt més. La bossa nova va agafar una mica del jazz, i el jazz la va fer seva, i fusionades han acabat representant el so del Brasil i de la cara daurada, sofisticada, dels anys seixanta del segle XX, on la gent s'enamorava com sempre, però ja amb les presses d'una era on van començar a volar els avions amb motors de reacció.
Ara volar és una experiència massiva, i el planeta sembla que viatgi sense pilot, però mentre cada nit pugui sonar una mica de bossa nova , la il·lusió d'una vida civilitzada no s'apagarà.
