#QUÈDIUQUEQUÈ?

“A la mesa y a la cama, al primer grito”

Això que fan ERC i el PSOE, ens convé que sigui una taula de diàleg, i no pas una mesa, si de debò volem que sigui d'igual a igual

Mesa de diàleg per aquí, mesa de diàleg per allà. Ens surten per les orelles. ¿Però no havíem quedat que el govern català vol parlar de tu a tu amb el govern espanyol? Doncs quan hi ha una mesa, hi ha els que dirigeixen i els que acaten. I això ja ho tenim!

No, diria que la cosa no va per aquí. El problema és que a Madrid en diuen “ mesa de diálogo” i aquí som lloros de repetició. Quan no podem fer traducció automàtica (per entendre’ns, quan una paraula castellana té diferents traduccions possibles al català), cagada pastoret. Allà tot són mesas, però aquí tenim meses, sí, i sobretot taules. De fet, que del moble uns en diguem taula i els altres mesa ja ve del pas del llatí a les llengües romàniques (o potser en el llatí del nord-est peninsular ja es va substituir mensa per tabula). Com en molts altres casos ( parlar/hablar, menjar/comer, malalt/enfermo, por/miedo, nebot/sobrino, cosí/primo…) per qüestions històriques el català convergeix més amb les llengües del nord, com l’occità, que no pas amb el castellà o el portuguès (altres llengües de la Hispània romana). Però, llavors, per què tenim meses també? Doncs perquè es tracta d’un cultisme, és a dir, és una paraula agafada molt més tard (principis del segle XIX) directament del llatí per designar un concepte concret (en molts casos nou): podria ser que com que normalment els dirigents d’una assemblea s’asseuen en una taula, per no dir-ne taula, que podria ser ambigu, s’agafés mesa (que també s’utilitzava per referir-se als altars). Al Parlament i al Congrés hi ha meses. I als col·legis electorals també. En aquesta taula de diàleg que acapara portades se suposa que tothom hi té el mateix dret a tenir la paraula. Per tant, tal com ens explicava ahir Empar Moliner, el que hi ha és una taula, no cap mesa.

Per a segons què defenestrem la taula i, en canvi, quan ve del castellà tabla, la rebem amb els braços oberts. Per fer surf, tot són taules. Tant li fa que en francès siguin planches i en portuguès pranches, nosaltres encaparrats amb la taula/tabla, encara que també tinguem planxa. D’acord que els significats es toquen tant que la promiscuïtat està assegurada. Una taula, a part del moble, pot ser qualsevol “objecte que presenta una superfície plana i llisa comparable a la d’una taula”. Però una planxa és, específicament, una “làmina més o menys gruixuda, especialment de metall”.

Les males traduccions de tabla no s’acaben aquí. Una que em fa especial malícia és la de la tauleta de xocolata, tant la dolça com l’abdominal. El cacau ens el mengem en rajoles, però per a la musculatura troncal prominent diria que no hem sabut trobar el què sense passar pel calc. Deu ser perquè, més que al gimnàs, anem a la taula i al llit al primer crit.