28/11/2021

Mesures insuficients en educació infantil

3 min
Mesures insuficients  en educació infantil

Tots aquells que defensem que els menors de 3 anys han de tenir el dret a l’educació ens hem alegrat aquests últims dies de dues notícies. D’una banda, la setmana passada el govern de Sánchez aprovava en consell de ministres la creació de 65.382 places públiques i gratuïtes. 670 milions d’euros que estarien en marxa el 2023. De l’altra, la proposta de pressupostos a Catalunya vol avançar progressivament cap a la gratuïtat en l’educació dels 0 als 3 anys. 90 milions d’euros per a P2 (infants de 2 a 3 anys) en escoles bressol de titularitat pública, que es calcula que poden beneficiar 100.000 famílies d’aquí quatre anys.

Les raons les hem repetit moltes vegades, però veient com costa que s’engeguin aquests programes, segurament no n’hi ha hagut prou. L’impacte que té l’estimulació dels infants durant els seus primers anys és més gran que l’efecte que moltes polítiques públiques puguin tenir durant la resta de la seva vida. No només reduirà el seu risc de pobresa i impulsarà la seva carrera professional. També suposa per als seus pares -i especialment mares- millorar la conciliació i les oportunitats laborals. I per a tots, tinguem o no criatures, tenir nens i nenes més sans i educats suposa viure en un país més just i més productiu. Per tant, la despesa en educació 0-3, ja sigui del nostre ajuntament, diputació o govern, l’hem de veure com una inversió i un estalvi a futur.

A Espanya al voltant d’un 40% de nens menors de 3 anys han participat en algun tipus d’educació formal. En canvi, al segon cicle d’educació infantil (també voluntari), la taxa d’escolarització augmenta a més del 90%. Per què aquesta diferència? El 1990 la Logse (llei d’ordenació general del sistema educatiu) va dividir l’educació infantil en dos cicles, de 0 a 3 anys i de 3 a 6 anys. Finalment, l’obligació de l’Estat de garantir aquest dret a l’educació, en especial als col·lectius més vulnerables, i d’assegurar places suficients a qui les demanés només es va acabar aplicant a l’educació 3-6. Això va disparar en pocs anys les taxes d’escolarització dels nens i nenes a partir dels tres anys. I ara podria passar una cosa semblant, si ho dissenyem bé, amb el primer cicle d’educació obligatòria.

Estem per sobre de la mitjana europea en taxes d’escolarització dels menors de 3 anys, però encara lluny de països que, com els nòrdics, arriben a nivells del 70% dels infants; és a dir, països que escolaritzen els més petits, vinguin de famílies amb recursos o no. Aquí, aquesta escolarització primerenca és encara un privilegi que moltes famílies no es poden permetre -i ho acaben pagant els nens i també les mares.

L’accés a aquesta educació és molt desigual segons les regions, a Espanya. El País Basc, Cantàbria, Madrid, Andalusia i Catalunya tenen les taxes d’escolarització més elevades. I Castella Lleó, Astúries, les Balears i Múrcia, les més baixes. I dins de cada comunitat hi ha importants desigualtats segons la renda. Una dada indicativa: gairebé la meitat dels escolaritzats en llars d’infants a Espanya van a un centre privat. A Catalunya menys, però aquí també són pocs els que acudeixen a una escola bressol municipal, les que previsiblement estaran afectades per la decisió de la Generalitat sobre la gratuïtat.

L’educació 0-3 beneficia especialment els nens i nenes de les famílies més humils, però els escolaritzats són principalment els fills i filles de classes mitjanes i altes. De fet, si mirem l’accés dels nens més vulnerables, es troba per sota de la mitjana europea. I això es deu fonamentalment al cost que s’ha d’assumir. Més de la meitat dels pares i mares espanyols paguen tot el cost de l’educació infantil, molt per sobre del que passa als països del nostre entorn. Fins i tot a Barcelona, amb un sistema de tarificació social, el cost va dels 50 als 395 euros al mes.

Les iniciatives de Sánchez i Aragonès van en la direcció adequada. Però es queden curtes. Les 65.000 places públiques i gratuïtes a tot Espanya, o les 100.000 famílies beneficiades a Catalunya, estan molt lluny de la universalització i accessibilitat de l’educació infantil no obligatòria. Integrar el primer cicle d’educació infantil al sistema educatiu és el primer pas per augmentar les taxes d’escolarització. Però acabar amb un sistema marcat per la desigualtat passa per augmentar la despesa pública; o, més ben dit, la inversió. Com va dir el portaveu de Més País al Congrés, Íñigo Errejón, en relació a la timidesa d’alguns passos del govern en política social: s’avança, ma non troppo.

Elena Costas és economista i sòcia de Ksnet.
stats