La millor notícia de l’empat contra el Rayo Vallecano és el disgust que vam tenir. Ningú -entrenador, jugadors, aficionats- va donar el resultat per bo. Tot i que, segons els nostres paràmetres habituals, un empat fora de casa és un bon resultat. Aquesta temporada tot és diferent. Tant, de fet, que -cosa insòlita- els àrbitres ens estan afavorint en decisions importants. Això sí, sempre arriba el VAR per corregir-los. Tan bé que ens hauria anat altres temporades i tant que ens està perjudicant aquest primer any. Sense el VAR seríem líders. O sense el VAR no s’haurien arriscat a beneficiar-nos.

Diumenge tornem a tenir ganes d’anar al camp. I voldria llançar una crida a la pericada perquè vagi a Cornellà. Seguim amb les xifres d’assistència de la temporada passada. I el joc de l’equip, el seu compromís i Rubi (tot ell) mereixen que siguem més gent. No podem baixar dels 25.000. Una altra victòria a casa suposaria acostar-nos durant el primer quart de Lliga a posicions europees i superar l’angoixa de dues setmanes sense partit amb una gran tranquil·litat.

Però la prèvia està marcada per la tornada de Gerard Moreno a la que se suposa que és casa seva. Dic se suposa perquè aquest estiu també va qualificar el seu fitxatge pel Vila-real d’una tornada a casa. I de casa, com de mare, només n’hi ha una.

No tinc res contra Gerard Moreno. Al contrari. He gaudit molt del seu joc. Durant tres temporades (tres) ha defensat els colors del meu equip amb la màxima professionalitat. Després d’un inici fluix, va acabar sent la nostra esperança i salvació (amén). Des d’aquí vaig insistir que la seva marxa seria traumàtica. I encara ara, tot i la felicitat en la qual ens hem instal·lat, l’imagino amb Rubi i l’enyoro. Però se’n va anar: bon vent i barca nova.

Crec que cal ser selectius amb els homenatges als jugadors que ja no són del nostre equip. Mai xiularia Gerard. Però tampoc no l’aplaudiré més enllà d’una mínima cortesia. Perquè Gerard no és un mite blanc-i-blau, en tot cas és un ex futur mite. Era l’hereu de Tamudo. Però ni ho és ni ho serà. Podia haver sigut un jugador molt important en la història del nostre club. No el responsabilitzo de res. Però no el vull convertir en el que no és. Perquè el valor dels mites el dona tenir-ne pocs. I ara mateix, de vius, només en tenim dos. Espero que d’aquí un temps les circumstàncies i voluntats personals permetin que alguns dels que diumenge seran al camp (amb la samarreta blanc-i-blava o a la nostra banqueta) esdevinguin mites. En tot cas, els meus aplaudiments seran per a tots ells.