19/03/2011

Els meus estimats Castellans

1 min

Qui més qui menys, tots tenim els nostres castellans, més o menys semblants als que van alegrar la infantesa de Jordi Puntí a Manlleu, tal com explica al seu nou llibre, en què ha arrodonit els articles que ha anat publicant a L'Avenç . Jo també he fet guerres de pedres i partits de futbol -i de futbolí- amb fills d'immigrants que parlaven castellà, en el meu cas veïns d'estiu a Aiguafreda, una mica més avall de Manlleu. Quan ara pujo al poble a visitar els pares i ensopego amb el Pedrito, l'Ángel, el Juan i tots els altres, ens saludem cordialment... en català.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Aquesta experiència és bastant universal, si no, no s'explica la Catalunya d'escudella barrejada. Sí: en dèiem "quillos", "xarnegos" i el que vulgueu, però a còpia d'hòsties s'anava lligant alguna cosa, i ara fins i tot t'ho mires amb un somriure nostàlgic i indulgent. Com diu el Puntí, de petit necessites enemics per bastir les teves fantasies. El problema és que molts no es fan grans i llavors passa com amb el Duran i el López Tena, però aquesta és una altra història. I bé, la tan lloada integració és això: compartir pati, carrer i Wii.

No sé com els nostres fills recordaran els seus castellans. Sé que els tenen ben identificats i ja veieu que no cal dramatitzar. En això, el país no ha canviat tant. Només que les noves onades d'immigrants són això, noves: llatinoamericans, magribins, asiàtics... Igual com Paco Candel va descriure Els altres catalans i Puntí Els castellans, d'aquí vint anys algú ens explicarà els seus companys de joc.

stats