La mida és la mirada
Sovint em pregunten per la diferència d'escala entre Catalunya i els Estats Units, com donant per descomptat que venint d'Amèrica, viure a Catalunya deu semblar com viure en un pessebre, perquè, esclar, ja se sap que som un país petit i tal. I jo contesto que depèn del que estiguem parlant, i que quina mania amb el p... país petit (fixat en el subconscient col·lectiu gràcies en part als meus estimats i admirats Llach i Guardiola i els seus campanars que es veuen des del campanar veí). Perquè depèn.
Que Estats Units és enorme és una obvietat. Tan enorme que gairebé tots els països són petits en comparació. Però més petit és Andorra i bé que seu a l'ONU. El problema no és ser petit. El problema és ser provincià. Dit d'una altra manera, no podem evitar ser més o menys petits, però podem evitar ser provincians. I això, essencialment, depèn de la mida del nostre pensament. La mida mental sí que importa. Com diu en Santi Moix, artista que fa 25 anys que treballa a Nova York i que està decorant una paret monumental a la botiga de Prada al Soho, som de la mida d'allò que som capaços de veure.
La historieta de la samarreta a l'estàtua de Colom, que no és, precisament, la idea més brillant del món i, en canvi, ha acabat semblant un prodigi de màrqueting gràcies a les ganes d'alguns pericos d'esquinçar-se les vestidures i d'alguns regidors de fer-se els ofesos. Una cosa és que decidíssim que els monuments no es toquen mai. Però si és legal cobrir-los amb publicitat, i posar-li una samarreta a Colom només val 94.000 euros més IVA, aleshores també es podria argumentar que a ningú de l'Espanyol ni del seu fabricant de samarretes se li va acudir una idea cridanera que els emparentés amb un símbol popular de la ciutat i ara, un cop més, es troben en el terreny de la reacció, en comptes del de l'acció.
I si de publicitat parlem, excuso dir que a Amèrica sempre és benvinguda, fins a arribar als extrems de les façanes lluminoses de Times Square, que són atracció turística. Tant, que la botiga de roba American Eagle ha col·locat una pantalla gegant on va projectant fotos dels clients perquè puguin gaudir dels seus quinze segons de glòria. I tothom badant a la vorera.
I, per descomptat, els grans també poden ser provincians. Hi ha dies que del campanar de la CNN tampoc no hi veuen gaire més lluny. Divendres van repetir a cada hora l'escena en què Obama puja distret a l'helicòpter presidencial, i quan s'adona que no ha saludat l'oficial que l'esperava al peu de l'escaleta, torna a baixar i li encaixa la mà mentre li demana disculpes. Pareu màquines, que diria l'Àlex Gutiérrez.
La mida d'un país depèn de la mida de les idees de la seva gent, com han demostrat una pila de catalans universals. La mida és la mirada, l'ambició, la feina, l'autoexigència, les converses, els projectes. La mida són el somnis, també. I es fa gran a base d'encertar amb les polèmiques i a base d'autoestima, personal i col·lectiva. Per la qual cosa, deixar de pensar que som un país petit seria un primer pas interessant.
