09/02/2021

Un milió de persones menys

3 min
Bus nit.

La tristesa pandèmica que plana sobre els carrers de Barcelona no és només conseqüència de la davallada del turisme internacional. Objectivament, tal com demostren diversos estudis de mobilitat, hi ha hagut una reducció de més d’un milió de desplaçaments diaris des del primer confinament, ara ja fa un any. Les dades del teletreball expliquen que, per exemple, l’ATM de Barcelona hagi perdut 220 milions de viatgers. I és que el 20% dels residents a l’àrea metropolitana de Barcelona teletreballen cada dia (els que poden) i un 20% combinen presencialitat i teletreball. 

El transport públic de l’àrea de Barcelona tanca el 2020 amb la meitat de viatges que l’any anterior. És a dir, que Barcelona ha perdut un milió de trajectes de persones que van i venen cada dia, des de fa un any. Un milió de trajectes des de Martorell, Viladecans, Terrassa, Sant Cugat o Ripollet, que ja no baixen cada dia a les oficines o els comerços de Barcelona o no es perden pels carrers de l’Eixample i demanen “taula en un bar de menús”, com al Pla quinquennal dels Manel. Només cal veure les plantes baixes del Poblenou per entendre fins a quin punt es troben a faltar els oficinistes i treballadors públics als restaurants al migdia. I qui diu els restaurants parla de les perruqueries, les botigues de roba, les copisteries o, fins i tot, les farmàcies. 

El març de l’any passat, quan ens vam confinar per primer cop, ens vam dir que la pandèmia era profundament antiurbana, perquè evidenciava els perills sanitaris de la densitat. Però, a mesura que passen els mesos (qui ens hauria dit llavors que un any després encara estaríem igual...), hem anat descobrint la seva cara més cruel. 

És una pandèmia extremadament conservadora: primer, perquè ataca els més vulnerables (com els abusos de les guerres, o com les pitjors tragèdies); i, en segon lloc, perquè els seus efectes comprometen les activitats més acollidores; les botigues, els comerços, els mercats, les fondes, els cafès... I és la pandèmia del retorn a la clausura, implacable amb els que depenen de l’intercanvi, els que havien dedicat tota la seva vida a vendre serveis o productes a clients ocasionals. S’ha de tenir molt d’ofici per vendre flors, entrepans o cafès als passavolants, o projectes a mida i personalitzats, per uns marges molt petits. I, en canvi, la pandèmia ha acabat amb els projectes a mida. 

Plou sobre mullat, perquè amb l’escassa oferta d’habitatges s’ha polaritzat encara més la distància entre propietaris i arrendataris. I, per extensió, s’han agreujat més les diferències entre generacions: perquè no era responsabilitat de la gent jove construir cases a preu assequible. Aquesta és una herència que se’ls ha llegat i que ha resultat especialment curta de mires. Tindran doble feina, perquè s’hauran de crear la feina i la llar.

Rellegint Cerdà i els treballs del Laboratori d’Urbanisme de Barcelona, em pregunto si ara és realment prioritari mimar els districtes històricament més rics de la metròpoli o si, justament, per aquest impacte tan desigual de la pandèmia caldrà començar la reconstrucció per les ciutats perifèriques. Durant la construcció de l’Eixample, Cerdà va impulsar un model transformador del territori amb una potentíssima aposta redistributiva: segons els seus models de gestió del Pla, s’animava els propietaris a reinvertir part dels beneficis en la rehabilitació de Ciutat Vella. Era una manera de canalitzar la riquesa generada amb els terrenys del Pla de Barcelona cap a l’obertura de carrers i places a la vella ciutat confinada. 

Objectivament, en les darreres dècades hi ha hagut un desplaçament de residents de Barcelona cap al Baix Llobregat, el Vallès, el Maresme... La ciutat s’ha posat guapa i, com a totes les metròpolis, les desigualtats s’han accentuat, perquè les inversions globals no s’han compensat amb acció redistributiva local. A Barcelona s’hi ha concentrat l’activitat econòmica i la densitat cultural, però s’han enviat les activitats contaminants, com la gestió de residus o la producció d’energia tèrmica i elèctrica, a municipis veïns extremadament més pobres, com Sant Adrià, que produeix el 75% de l’energia que consumeixen els residents de Barcelona.

Durant la pandèmia s’han apuntat tota mena d’actuacions creatives als llocs de sempre, però, en el fons, la gestió quotidiana ha seguit condemnant cada municipi a gestionar les seves misèries, amb l’assumpció que tots els camins porten a Barcelona. S’estima que la capital va perdre una població flotant d’un milió de persones (un 40% menys), de mitjana, durant el mes de març de l’any passat. I ja portem un any reduint la dependència quotidiana de Barcelona. Ara que hi haurà noves estadístiques anuals, algú està fent els números de com caldria fer uns pressupostos metropolitans més ajustats a la realitat d’allà on dormim?

Maria Sisternas és arquitecta i consultora

stats