100.000 milions d'oportunitats
El préstec europeu a Espanya hauria de ser vist com una oportunitat. Catalunya necessita que sigui vist des d'aquesta perspectiva. Una mirada negativa, una mirada instrumental, una actitud de l'estil "Ja t'ho deia" que obviï el caràcter estratègic que pot arribar a tenir aquesta línia de crèdit ens acabarà portant al pou. El drama espanyol és el drama de la inconsistència, el drama de la insignificança intel·lectual i política de les persones responsables d'haver dut l'Estat on és. La crisi financera internacional no justifica de cap de les maneres que en una mica més de deu anys Espanya hagi llençat per la borda els anys de prosperitat, posant en evidència el malbaratament dels ajuts procedents de la integració a Europa pactats durant els anys d'aquest procés. Espanya és on és perquè s'ho ha buscat, amb polítiques de mirada curtíssima, promocionant l'enriquiment ràpid, fonamentant-se en una moral pública absolutament laxa, mancada de visió estratègica i del sentit del bé comú; convertint les apostes claus en discurs polític de baixa estofa: l'educació, la recerca, l'impuls de la meritocràcia, valorar l'esforç, l'emprenedoria, posar els mestres al capdavant de l'escala social, construir la moral pública del bé comú associada als valors que la Transició semblava atresorar... Tot en orris!
Per això els 100.000 milions d'euros procedents de la Unió Europea han de ser rebuts com el que són: la darrera oportunitat per a aquesta generació nostra de construir un futur més o menys digne per als que ens succeiran. No hi ha altre camí que el de convertir aquests diners en el ribot que torni a posar les coses a lloc.
Espanya hauria de tenir més present la història. Quan, durant els anys 60, el Banc Mundial condicionà els ajuts al desenvolupament espanyol a fer l'autopista de la Mediterrània, posava condicions al préstec. Avui el préstec que fa Europa hauria d'anar condicionat a la selecció de projectes claus per al futur de l'economia espanyola i, de retruc, esclar, de la catalana. D'aquí que aquests darrers dies hagi trobat a faltar per part dels polítics amb tribuna una referència clara a aquesta necessitat, i d'aquí que no m'hagi sorprès gens que els mercats no hagin reaccionat amb entusiasme a la injecció financera.
El motiu és clar: què ha canviat a Espanya de la setmana passada a avui? ¿N'hi ha prou amb les famoses mesures estructurals, que al final, un cop llegides sempre acaben en un pla d'acomiadaments més flexibles (que l'eufemisme de la flexibilització del mercat de treball no aconsegueix camuflar), l'augment de l'IVA, i algun retoc administratiu més? No, esclar que no. Els diners d'Europa han de servir pel que no van servir els fons estructurals: construir la base per a una estructura productiva eficaç, basada en la capacitat endògena de generar recursos, en l'aplicació eficient de les disponibilitats financeres en els llocs en els que els rendiments siguin més perdurables. Aquí és on Catalunya entra de ple: perquè malgrat tots els greuges, malgrat la iniquitat sistemàtica, el nostre país segueix sent la màquina de tren de l'Estat. Catalunya necessita que les inversions vagin a parar a les infraestructures productives, al corredor mediterrani, al port de Barcelona, a l'aeroport del Prat, a la xarxa viària que connecta pols productius i logístics fonamentals de tot el país, des de la frontera amb França a la Sénia. Catalunya necessita assegurar la sostenibilitat financera del nostre sistema universitari, sotmès a una pressió increïble en el context actual de crisi. El conseller Mas-Colell ho explica amb la claredat intel·ligent que el caracteritza: un sistema universitari de qualitat internacional, que atreu talent de tot el món, finançat tanmateix amb perspectiva local, no s'aguanta. En la universitat hi tenim la base del nostre futur immediat.
Triar adequadament on posem els recursos farà que el retorn del préstec esdevingui un exercici saludable i farà retornar la confiança als mercats. Fer servir el préstec europeu per seguir pagant els vicis de sempre ens acabarà destruint, i ja no hi haurà remei possible. Considero imprescindible recuperar un esperit semblant al dels primers anys de la democràcia, quan semblava que hi havia marge per a pactes d'estat. Eren els pactes que feien guanyar la confiança del poble en la política, perquè la política servia per posar claror on no n'hi havia. El repte d'aquests dies en la política espanyola és adquirir consciència de generació. Nosaltres, els polítics catalans, en sabem alguna cosa, i potser ens ho hauríem d'explicar més sovint, no fos cas que perdéssim la perspectiva i convertíssim aquesta nova i darrera oportunitat europea en el capítol final.
