El millor concurs de TV3
PeriodistaEl millor concurs en emissió de TV3 no dura més de sis minuts i no té premi. Tot i així, és efectiu i el plantejament, divertit. Es tracta d’'El joc dels prejudicis', la secció de l’Elisenda Carod en el programa 'Està passant', que presenta en Toni Soler amb l’Òscar Andreu i en Jair Domínguez. La dinàmica és molt senzilla: l’Elisenda tria persones pel carrer i pregunta als presentadors del programa si compleixen un determinat requisit. I els presentadors han d’endevinar-ho jutjant aquella persona simplement per la seva aparença i per les dades més elementals que facilita. Per exemple, aquesta setmana hi ha hagut sessió doble d’'El joc dels prejudicis' a l’'Està passant'. Normalment es fa el dijous, però amb motiu de la diada de Sant Jordi hi va haver una edició especial on s’havia d’endevinar si les parelles interceptades pel carrer ho eren de veritat o no. I aquest dijous, avançant-se al Dia del Treballador, s’havia d’endevinar qui era el responsable principal d’un establiment comercial. El procés de reflexió per endevinar-ho implica, immediatament, una revisió dels prejudicis socials: en funció del gènere, de l’edat, de la roba que porten, de l’estil, de la manera que van pentinats, de la seva bellesa o de la seva lletjor, de com parlen, de l’idioma amb què ho fan... els presentadors han d’argumentar per què han arribat a una determinada conclusió. Sovint l’alegria arriba quan el ciutadà trenca amb els prejudicis que se li atribueixen.
La idea és bona: la imatge televisiva és imprescindible i l’espectador també juga a endevinar-ho des de casa. Però, a més, té gràcia perquè els prejudicis són, per definició, políticament incorrectes i poc adequats per ser verbalitzats públicament. En una època en què es reivindica precisament la caiguda dels estereotips, el concurs t’obliga a utilitzar-los (dissimuladament) per donar la teva resposta. És una situació compromesa. Només cal veure els equilibris que fan en Toni Soler i els seus dos col·laboradors per raonar la contestació sense caure en els tòpics més caducs: primer per no ferir el ciutadà enquestat que s’ha prestat a participar i després per no caure en els patrons més anacrònics. Però en els processos de reflexió personal ¿podem dir que aquests prejudicis no ens influeixen a l'hora d'elaborar una resposta? És inevitable passar a fer, mentalment, allò que sabem que no està bé: basar-nos en els prejudicis més tronats que ens fan ràbia, sobretot perquè considerem que no els tenim. Quan pregunten pel responsable d’una fruiteria t’agrada pensar que és la dona i no l’home per trencar l’estereotip sexista, però, a la vegada, calcules que pot ser l’home, precisament, perquè vivim en una societat masclista. 'El joc dels prejudicis' és curt però contundent perquè t’enfronta a una cosa pitjor que els prejudicis socials: t’encara amb els prejudicis personals que no voldries tenir, i t’adones que, inevitablement, en som esclaus.
