CRÍTICATV

La millor sèrie de la història d’aquesta setmana

Fa un parell d’anys, Íñigo F. Lomana va despullar una part del columnisme espanyol quan va assenyalar uns quants autors -Arturo Pérez-Reverte, Manuel Jabois, Juan Tallón...- i els va adscriure a un terme que ell mateix havia encunyat: prosa cipotuda. És a dir, que no sembla escrita amb la ment o el cor, sinó amb un apèndix força més prosaic. Els articles cipotudos supuren masculinitat, estan prenyats d’imatges sexuals, punyalades i renecs, i sovint s’ambienten en bars com més de mala mort, millor. On, per suposat, no se toman copas, sinó que se apuran tragos.

En català, el terme cipotudo fa de mal traduir -prosa carallota?- i, en tot cas, els seus deixebles són molt més exigus: aquí som gent d’ordre, no ens agrada el soroll, o com a mínim això diu el clixé. Ara bé, hi ha un àmbit on la caralloteria campa amb gran alegria: la crítica de sèries. Hi ha una nòmina prou nombrosa d’individus que opina sobre sèries en ràdios i xarxes que basa la força dels seus judicis no en els arguments o les anàlisis, sinó en els maximalismes.

És el clàssic tipus -per algun motiu, inevitablement de gènere masculí- que recomana una sèrie dient que és la millor de la dècada, si no de la història, i que en un mes qualsevol sol recomanar cinc o sis millors sèries com les més millors del món mundial. I, si no li agrada, no la despatxa dient que senzillament no val la pena perdre-hi el temps: diu que és com un cop de puny amb la culata d’una Luger a la boca de l’estómac i que abans preferiria menjar dues caixes de xinxetes que haver de veure’n un episodi més, com si aquesta fos una disjuntiva possible en la seva molt agitada existència. Practica l’apoteosi binària: cada títol és o bé una columna de l’excels Olimp seriòfil o un crim que mereixeria l’extermini de la nissaga del creador.

Les seves opinions, esclar, solen ser molt divertides: és genial poder caminar pel món sense la tenalla de la ponderació i la mínima perspectiva. Compleixen una funció. Però, al mateix temps, queda l’interrogant surant a l’aire: ¿pot existir realment una crítica de sèries? ¿Què hauria d’acreditar algú que opina en un mitjà sobre sèries perquè la seva opinió sigui tinguda més en compte que la del simple afeccionat? El meu crític ideal és aquell que m’explica prou d’una sèrie com per poder decidir si inverteixo temps en començar-la a veure, però també el que em fa descobrir aspectes d’una sèrie que ja he vist, gràcies a la seva mirada analítica. Però no tinc clar que aquest sigui un consens compartit als mitjans.

I, al capdavall, veure com un hooligan s’esgargamella també fa gràcia. Coi de carallots.

Més continguts de