Els millors anys de la meva vida culer

Els últims quatre han estat els millors anys de la meva vida culer. Potser són, a més, els millors de la història; de la meva segur que sí. Sóc optimista, no dic que no els pugui superar, però sóc realista: costarà. Ha estat una superioritat tan indiscutible en joc, en categoria i en valors que ha acabat sent discutida, com a prova dels perills de la societat mediàtica actual, en què tot es confon. D'aquí vint anys no hi haurà ombres i recordarem amb nitidesa el joc, les rodes de premsa, l'èpica, la bellesa, la perfecció. I els títols. Aquest no és encara un article nostàlgic. És un article agraït pels quatre anys, pel privilegi que aquest Barça ens hagi permès fer portades que no oblidarem. Ha estat tan bonic i tan de veritat que ara mateix em fan una mandra infinita els dies que ens esperen fins que comenci la pròxima temporada. Enmig de la mediocritat no es nota tant la diferència entre l'espectacle sublim del joc i el xou trist de rumors, polèmiques i fitxatges fantasiosos. Però el guardiolisme ha aixecat el llistó i la resta provoca badalls. Els aficionats no ens hem buidat com l'entrenador, més aviat acabem massa plens, tips, incapaços de fer justícia a tants tiberis seguits. Tenim tres mesos per fer la digestió, repassar la galeria de vídeos de la factoria Pep, allargar una era, deixar-la ben gravada a la memòria. Això que hem viscut no ens ho pren ningú.