Els millors versos de la setmana
Ens hem llevat topant de cap amb una altra sortida fora de casa. El Barça ha empatat a Vila-real i és a set punts del Madrid. Ve a jugar el seu futbol magistral com ans solia, mes no amb el ferm posat d'altres vegades, ni amb tota la plantilla, no: té moltes baixes. Tello i Thiago, per la banda i el mig camp, fan dringar l'esquellot mentre pasturen l'herba fresca a l'atzar... Però el Barça topa de morros amb el travesser. Xuta poc, sense gaire set. Després aixeca al cel, enorme, la coronada testa i se'n torna a València, a jugar les semifinals de Copa, brandant llànguidament l'escut de campió del món.
No, el seu joc ja no va ser aquella dansa més bella, la mòbil magnífica anella que amb pausa i amb mesura va lenta oscil·lant, i ens sentíem desconcertats, perquè en tota la història del Barça no hi havia hagut tants amants com nosaltres, enamorats d'aquella universalitat nascuda a casa, nascuda d'aquella soca que més s'enfila com més endins pot arrelar.
Llavors vaig llegir que dissabte els lectors de l'ARA havien triat com el millor vers català de tots els temps el "tot està per fer i tot és possible", i vaig pensar que el poeta de Roda, culer i patidor (valgui la repugnància), hauria somrigut murri per haver donat un cop de mà al seu estimat amic entrenador en un cap de setmana tan delicat. Perquè, per sort, la primera part del vers ja no és veritat. No tot està per fer. Veníem d'un silenci antic i molt llarg, i ara havíem arribat aquí no pas per l'atzar ni tampoc la impostura. Res no havia estat mesquí. El Barça té figures, equip, direcció, personalitat i títols, i acaba d'eliminar el Madrid, i no espera els àrbitres a l'aparcament de l'estadi com aquell de qui no convé que diguem el nom. I si tot és possible vol dir que set, menys tres del Camp Nou... Tot és possible.
Ens havíem llevat topant de cap amb una altra realitat: els avions de Spanair ja no s'enlairen. Quanta alegria en quantes portades, d'aquí i d'allà, per haver-li guanyat la partida al Prat, perquè és més important que guanyin els teus (versió país o versió butxaca) que no pas que 4.000 persones més es quedin sense feina. Se'ls escapa el riure per sota la carona d'indignació i del "jo ja t'ho deia", i s'atreveixen a donar lliçons de "liberalisme i competitivitat", i s'esquincen les vestidures amb hipocresia indecent per les ajudes públiques que va rebre la companyia "amb diners de tots els catalans", com si carretades de diner públic de tots els catalans i decisions polítiques centralitzadores no haguessin ajudat a desnivellar la balança, com si estiguéssim davant una victòria del mercat imparcial. "El populisme prospera / torna el divuit de juliol, / i tot cantant Cara el Sol , / ens van donant pel darrera". I quan anava a concloure amb aquests versos d'en Sagarra, topo amb la Vaca suïssa de Pere Quart: "Quan jo m'embranco en una causa justa / com En Tell sóc adusta i arrogant: / prou, s'ha acabat! Aneu el botavant / vós i galleda i tamboret de fusta! [...] / Encara us resta la indefensa cabra, / que sempre ha tingut ànima d'esclau. / A mi no em muny ni qui s'acosti amb sabre! / Tinc banyes i escometo com un brau. / [...] Temps era temps hi hagué una vaca cega: jo sóc la vaca de la mala llet".
