Abandonament escolar: reducció irreversible?

La solució no és millorar l’escola (que segur que convé), sinó impedir que els salaris puguin ser tan baixos

Acaba de publicar-se una bona notícia: la taxa d’abandonament escolar prematur, que mesura el percentatge de població d’entre 18 i 24 anys que tenen com a màxim l’ESO i que no estan estudiant, ha acabat l’any 2017 a Catalunya en el 17,1%. És una xifra altíssima en el context europeu, perquè pocs països la tenen per sobre de l’11%; a França, per exemple, és del 9%. La nostra és una xifra altíssima, però la notícia és bona perquè venim de molt amunt: del 34,3% l’any 2003 i del 22% fa quatre anys.

Com que la reducció ha estat un dels objectius dels successius governs de la Generalitat i dels successius titulars del departament d’Ensenyament en particular, la notícia constitueix un premi als esforços fets des del món de l’escola: els dels mestres que treballen amb alumnes més proclius a l’abandonament -més ells que elles, més d’origen immigrant que autòcton, més de nivell sociocultural baix que alt- i els dels polítics que els donen suport.

Ara bé, em temo que les coses no depenen només d’ells.

Fa temps que sabem que l’abandonament no depèn principalment del que passa a l’escola o a la família, sinó del que passa a fora: al mercat laboral. Si molts empresaris estan disposats a contractar joves poc formats, molts adolescents abandonaran els estudis així que tinguin l’ESO, o abans.

Per tant, que a l’escola les coses s’estiguin fent millor no garanteix que l’abandonament no torni a pujar. Ja ho va fer els primers anys del segle.

Dissortadament, les notícies que ens arriben del mercat de treball no són tranquil·litzadores.

Fem bé de celebrar que s’estiguin creant molts llocs de treball, però hauríem de mirar millor quina mena de llocs de treball s’estan creant. No em refereixo ara a la precarietat o als salaris, sinó a la formació dels joves que comencen a treballar.

Per què contracten els nostres empresaris treballadors joves tan poc formats? Perquè són més barats

L’ocupació ja fa quatre anys que es recupera. En aquest període s’han creat a Catalunya 317.000 llocs de treball, i això ha fet que el nombre d’aturats passés de 726.000 a 479.000. Ara bé, dels 3,3 milions que avui treballen (poc o molt) a Catalunya, encara un 32% tenen com a màxim l’ESO. Dic encara perquè la proporció està baixant des del 53% de l’any 1999 (no tenim dades anteriors), però el 32% encara és, en el context europeu, una barbaritat. A França és el 15% i a Alemanya és el 12,5%.

El que ens interessa, però, és la formació dels joves que estan contractant els nostres empresaris. Ens interessaria saber la dels que tenen, per exemple, entre 25 i 29 anys, que és una edat en què s’ha tingut temps de sobres d’acabar el batxillerat o un FP de grau mitjà. No disposem de les xifres desagregades catalanes, però sí de les espanyoles. Estem parlant d’un col·lectiu d’1,65 milions de joves que treballen, dels quals un increïble 28% tenen com a màxim l’ESO. Dic increïble per dos motius: perquè a França o a Alemanya la proporció és del 9%, i perquè és incompatible amb la construcció d’una economia moderna, productiva i equitativa.

Dissortadament, els indicis apunten que la situació a Catalunya és només una mica millor que la mitjana espanyola (parlant del mercat laboral, això sempre és així); potser del 26%. En canvi, a les Balears la proporció deu ser pitjor; potser del 33%. En qualsevol cas, unes xifres alarmants, perquè el que signifiquen és que els nostres empresaris, de cada tres o quatre joves que contracten, un té només una formació elemental. I no per falta d’alternatives, perquè entre els joves de la mateixa edat però més ben formats la taxa d’atur segueix sent altíssima: concretament, del 23% entre els que sí que han acabat el batxillerat o un FP de grau mitjà.

Per què els nostres empresaris contracten aquests treballadors joves tan poc formats? Sens dubte, perquè són més barats.

D’on els treuen? Una part, de la immigració. No sabem quants, però no poden ser gaires, perquè els joves d’entre 25 i 29 anys que han entrat a Espanya en els últims quatre anys són uns 200.000. Suposant que un 80% estiguin en disposició de treballar i que, d’aquests, un 75% ho facin, estem parlant de 120.000 persones: és a dir, un de cada quatre ocupats de la seva edat. Els altres tres han sortit de l’escola, cosa que exigeix una taxa d’abandonament escolar del 21% a Espanya i, sent optimistes, del 19% a Catalunya.

La conclusió és clara: mentre els nostres empresaris segueixin estan tan interessats en mà d’obra poc formada, resulta difícil preveure que l’abandonament escolar pugui seguir baixant (i resulta difícil preveure una economia productiva i moderna).

La solució no és millorar l’escola (que segur que convé), sinó impedir que els salaris puguin ser tan baixos. Afortunadament, està previst que el salari mínim creixi significativament. És l’única esperança que tenim.

Més continguts de