Sens dubte, cal apostar pel turisme
“El turisme ha de ser una aposta estructural del país perquè és una activitat que creix de forma exponencial a nivell mundial”
(Artur Mas, 2-3-2020)
És cosa sabuda que les millors apostes econòmiques són aquelles que se centren en allò que està creixent i en allò que ja saps fer. Com que Catalunya és experta en turisme, i com que el turisme, efectivament, no sols està creixent sinó que es preveu que seguirà fent-ho durant molt de temps, el turisme, per part nostra, és una aposta segura. Ara bé, dir que hem d’apostar pel turisme és dir ben poca cosa, perquè la qüestió és com fer-ho.
En aquest sentit, en les últimes setmanes han estat notícia dues manifestacions d’aquesta aposta, una d’equivocada i una d’encertada. Comencem per l’equivocada.
La setmana passada el govern de la Generalitat va aprovar procedir a la compra d’uns terrenys contigus a Port Aventura i revendre’ls en el mateix acte i pel mateix preu a l’empresa Hard Rock per tal que aquesta hi inverteixi 2.000 milions d’euros construint-hi un complex –denominat Hard Rock Entertainment World– integrat per dos hotels de 500 i 600 habitacions, respectivament, un casino amb 1.200 màquines escurabutxaques i 100 taules de joc, un complex comercial i un auditori.
Per què es tracta d’una aposta equivocada? Perquè consisteix a insistir en el mateix model de turisme massiu i despersonalitzat que ja ha demostrat a bastament que no ens enriqueix, sinó que ens empobreix. Culturalment i econòmicament.
És indubtable que el turisme dels anys 50 i 60 va aportar molta prosperitat a la costa mediterrània i que alguns indrets concrets –com la Costa Brava o Eivissa– els va treure directament de la misèria. Però d’això fa molt de temps. El creixement turístic de les dues primeres dècades del segle XXI no ha fet sinó enfonsar les Balears en el rànquing espanyol en termes de PIB per càpita i ha convertit l’Alt Empordà, el Baix Empordà, la Selva i el Baix Penedès en quatre de les set comarques catalanes més pobres. Insistir en la política de posar ciment per encabir més turistes només beneficia els constructors i els propietaris dels terrenys –en el cas que ens ocupa, CaixaBank–. A la ciutat de Barcelona, l’aposta s’ha traduït en un encariment dels lloguers que ha enfonsat el nivell de vida mitjà dels barcelonins –després de pagar el lloguer– per sota del dels saragossans.
En el cas del complex que estem considerant, i per a més inri, el projecte descansa sobre la condició que l’impost que grava tots els casinos de Catalunya passi del 55% al 10%.
Ara bé, una setmana abans de la notícia anterior, el mateix govern de la Generalitat lliurava al Parlament el seu projecte de pressupostos per a l’any 2020, el qual conté una proposta extraordinàriament positiva en relació al nostre model turístic.
Aquesta proposta consisteix en un augment dels tipus de l'impost sobre les estades en establiments turístics (l’import del qual es reparteixen entre la Generalitat i els ajuntaments afectats) i en l’establiment d’un recàrrec addicional que recaptaria l’Ajuntament de Barcelona.
En el cas del turisme de fora de Barcelona, l’augment és modestíssim: una nit en un hotel de 5* s’encarirà en 0,5 € (passarà de 2,5 a 3 €), i en un habitatge d’ús turístic en 0,1€ (de 0,9 a 1 €). En canvi, a la capital l’augment pot arribar a ser significatiu, perquè el seu ajuntament estarà facultat a recarregar l’impost fins a 4 € per nit a qualsevol establiment; en el cas dels desembarcaments de creueristes que fan escala a la ciutat –un turisme que pràcticament només li aporta molèsties– l’impost podria passar de 0,65 € a 5 €.
Per què aquesta proposta és bona per al nostre model turístic? Perquè el seu gran defecte és que paga poc. Els salaris del sector són, juntament amb els de l’agricultura, els més baixos (i aquesta és la raó per la qual les zones amb monocultiu turístic han esdevingut les més pobres de Catalunya), i el turista contribueix massa poc a la despesa pública necessària per mantenir l’entorn de què gaudeix. Un millor turisme és, doncs, un turisme que pagui millor i que contribueixi més. El recàrrec turístic, igual que la pujada del salari mínim, són, doncs, passes en la bona direcció. No les úniques, sens dubte. La decisió del Gremi d’Hotels de Barcelona d’eliminar la possibilitat de subcontractar el servei d’habitacions (el que presten les Kellys) a empreses amb un conveni col·lectiu propi (amb salaris un 30% inferiors!) també va constituir una passa en la bona direcció.
Cal apostar pel turisme, sens dubte, però no per tenir-ne més, sinó millor.
I el coronavirus? El coronavirus passarà i el turisme tornarà. Reduir o eliminar l’impost no té sentit; ara bé, l’ajornament de la liquidació que la Generalitat ha establert, atès el que està passant, és del tot raonable.
