Ni astúcia, ni força bruta, sinó ètica

La setmana passada, l’ARA publicava un interessant article de Joan Esculies (“Aparcar el referèndum”) que començava establint que “la possibilitat que un govern d’Espanya pacti un referèndum d’autodeterminació per a Catalunya és nul·la” i acabava sentenciant que “en cas que Catalunya esdevingui un dia un estat independent no ho serà per mitjà de cap referèndum d’autodeterminació sinó per la pròpia inèrcia dels fets després que el gruix de la seva societat s’uneixi al voltant d’aquesta idea”. Entremig, Esculies realitzava un diagnòstic sobre el que va passar (hauria sobrat pressa i mancat esperit crític) i prescrivia el que cal fer ara (“pensar en elements veritablement cohesionadors”).

Coincideixo plenament amb el diagnòstic i amb la prescripció, i em sembla que hi coincideix també el gruix de l’independentisme, si bé la cridòria dels impacients pot portar a pensar que som només una minoria. Ara bé, el que fa interessant l’article és la conclusió que Esculies extreu del diagnòstic i de la prescripció: la conveniència d’aparcar la proposta d’un referèndum d’autodeterminació. Esculies creu que el referèndum no s’ha de demanar perquè no s’ha “d’invertir energia en moure el món sense un punt per recolzar-se” i perquè aquesta mateixa energia s’ha de dedicar a resoldre els problemes que, com “els serveis socials, la sanitat i el mercat de treball”, tornaran a constituir “la centralitat de la conversa a l’àgora pública”.

Esculies és valent encetant el debat, i crec que cal agrair-li que ho faci. Ara bé, em sembla que la proposta, malgrat tenir elements valuosos, és equivocada, i em proposo justificar aquesta afirmació.

Entre l’esclat de l’independentisme català, el 2010, i la tardor del 2017, els arguments que es van esgrimir en la seva defensa van ser tres: l’econòmic (“Seríem més pròspers”), el nacional (“Som una nació i tota nació té dret i necessitat d’esdevenir un estat”) i el democràtic (“Una col·lectivitat només ha de formar part d’un estat de manera consentida”).

Vaig participar activament en la construcció del primer dels arguments. Es tracta d’un argument imprescindible, però insuficient. La por a un desastre econòmic pot frenar els convençuts, però l’al·licient d’un guany econòmic no convencerà els contraris: els bavaresos no es farien independentistes encara que se’ls demostrés més enllà de tot dubte que la seva renda per càpita pujaria uns quants punts percentuals.

El segon argument –el nacional– és potentíssim per als nacionalistes, però innocu amb els indiferents. De cara enfora, és antipàtic.

L’únic argument decisiu és el tercer, i per això crec que és aquell que no es pot abandonar mai. “Una nació és un plebiscit quotidià”, va sentenciar Ernest Renan, i en el que l’independentisme ha d’insistir un cop i un altre és que són els catalans i només ells els que han de decidir si volen o no volen ser espanyols. És un argument que tothom pot entendre –dins i fora de Catalunya– i és un argument enfront del qual només hi cap l’autoritarisme (encara que es disfressi de constitucionalisme).

Esculies creu que la independència només pot fer-se realitat si el gruix de la població la desitja, però no diu com es pot aconseguir aquesta adhesió. Sembla insinuar que la manera és governant els assumptes quotidians –“els serveis socials, la sanitat, el mercat de treball...”– i fent-ho bé. Encara que alguns independentistes cridaners tendeixin a oblidar-ho, aquesta recepta forma part de l’estratègia necessària, però només part.

La independència no arribarà mitjançant l’astúcia –les “jugades mestres” que sorprenguin l’Estat– ni mitjançant la força bruta –paralitzar el país–. Es tracta de dues fantasies infantils; seductores però inoperants. Els catalans serem independents si mereixem ser-ho, i mereixerem ser-ho si ens doten d’uns dirigents honestos i competents i si aquests dirigents són capaços de demostrar als indiferents i als dubitatius que el projecte de país que proposen és un projecte millor.

L’independentisme ha de ser pacient i ha de ser ètic. Els independentistes no tenim dret a ser impacients perquè hi ha massa catalans a qui la independència aterreix, però hem de ser sincers, i la proposta d’un referèndum ha de formar part integrant del nostre discurs. “Aparcar el referèndum”, com proposa Esculies, seria una manera d’enganyar –o de tractar d’enganyar– a tothom: als catalans no convençuts, a l’Estat i als estats europeus. L’honestedat és imprescindible per triomfar, i l’honestedat exigeix afirmar i reafirmar tantes vegades com calgui que el conflicte només pot acabar d’una manera: votant.