Conflictes amb la modernitat

El poble prefereix una solució simple a cap solució

He llegit innombrables anàlisis sobre el fenomen del “populisme”. En general, es dediquen a denunciar que les seves propostes són o retrògrades o impossibles, de manera que la conclusió inexorable és que els seus dirigents són uns mentiders, i els seus votants, uns rucs. El cas paradigmàtic és el del Brexit, en què –aquí– sembla haver-hi unanimitat en el judici que els britànics van votar 'leave' perquè van ser enganyats per una colla d’irresponsables.

Confesso que aquesta mena d’anàlisis m’enerven. En primer lloc, perquè els partits tradicionals no s’han caracteritzat mai per la seva fidelitat a la veritat i al rigor (només cal recordar que el PSOE va guanyar les primeres eleccions, el 1982, prometent la sortida d’Espanya de l’OTAN i la creació de 800.000 llocs de treball). En segon lloc, perquè la conclusió implícita és que la democràcia és, a la pràctica, inviable, i que, per tant, les votacions han de ser gestionades de manera que esdevinguin un mer simulacre perquè siguin les elits informades les que prenguin les decisions. En aquest sentit, Theresa May em sembla una persona molt més decent que multitud d’opinadors que prediquen cada dia que el referèndum del Brexit no s’hauria hagut de convocar mai i que constitueix un error tot el que no sigui repetir-lo fins que el resultat sigui 'remain'.

El problema no és que de sobte hagin fet aparició a Europa uns demagogs que prometen solucions simples a problemes complexos

El problema no és que de sobte hagin fet aparició a Europa uns demagogs que prometen solucions simples a problemes complexos, i que el poble, en la seva ignorància, hi hagi caigut de quatre potes, sinó que a Europa han fet aparició una sèrie de problemes per als quals els dirigents tradicionals no ofereixen cap solució, i el poble prefereix una solució simple a cap solució. El cas paradigmàtic és el de la immigració. Tal com deia Tony Blair recentment (preguntat precisament sobre l’auge dels populismes), “cal afrontar els greuges legítims i donar-hi resposta, i aquesta és la raó per la qual a Europa no és possible presentar-se a eleccions sense una posició ferma sobre la immigració”. Hi afegim que els 'brexiters' tenien –i tenen– una “posició ferma” sobre la immigració, mentre que els 'remainers' no la tenen.

Els problemes que han aparegut són problemes que posen en qüestió el contracte social que ha governat les nostres societats, el qual es basa en una certa solidaritat intrageneracional (condicions laborals dignes, sanitat i educació universals, assegurança pública davant la fatalitat, etc.) i intergeneracionals (la pensió de jubilació). Aquest contracte social té sentit dins d’un estat nació i entre nacionals, i la globalització l’ha anat deteriorant progressivament, fins que la Gran Recessió ha accelerat el procés i ha fet saltar les alarmes. Considerem dos d’aquests problemes, un d’econòmic i un de cultural.

Per als polítics dominants –es denominin conservadors, liberals o socialdemòcrates– constitueix un dogma de fe que la globalització –sigui en forma de reducció de les barreres al comerç, d’inversió internacional o d’immigració– proporciona un benefici net a la societat, i que, per tant, ha de ser acceptada. Ara bé, aquest benefici net és el resultat de la suma d’un benefici per a uns i d’un perjudici per a uns altres. Els acords comercials han beneficiat les multinacionals i el consumidor, però han arruïnat multitud de treballadors que ara voten Le Pen o AfD; la immigració permet que les dones qualificades hagin augmentat el temps dedicat a la feina, però ha reduït els salaris dels seus conciutadans menys qualificats; la projecció de Barcelona com a “ciutat global” ha comportat que els preus dels lloguers siguin inabastables per als barcelonins. En definitiva, la globalització és contrària a l’equitat, la qual constitueix una part substantiva del contracte social.

Un altre dogma de fe és el que identifica la multiculturalitat amb el progrés i la tolerància. La multiculturalitat pot entendre’s de diverses maneres. A l’Europa viatjada, poliglota i agnòstica, pocs conflictes amb el nouvingut són justificables. Tanmateix, la cultura occidental dona cada cop més importància al feminisme, que constitueix la gran revolució cultural de la modernitat. El problema és que cap altra societat no ha experimentat aquesta revolució, per la qual cosa l’única accepció seriosa de la multiculturalitat és la convivència amb persones que atorguen a les dones un rol que ens sembla intolerable: que no estudiïn més enllà de l’obligatori, que es casin amb qui se’ls digui, que se sotmetin a bigàmies forçades, que acceptin la violència domèstica. Fem bé tolerant-ho a casa nostra? De moment, mirem cap a una altra banda.

Tota modernització té costos, i els monstres apareixen quan fem com si no existissin.

Més continguts de