Notes sobre el procés (20)

1. Tristesa. Detecto una certa tristesa col·lectiva. Sembla que el procés entra en una nova etapa -més madura- que ja no estarà caracteritzada pels somriures. Ha estat dur comprovar que el nacionalisme espanyol (“ España no se vota ”) té una faceta sinistra disposada a fer servir la violència gratuïtament, i el discurs del rei, acostumats com estàvem a la buidor amable, no hi ha ajudat. Però potser el pitjor ha estat rebre la trucada d’una coneguda alemanya o d’un client italià que ens manifestava preocupació per les notícies que li arribaven de Catalunya i no haver-les rebut (o massa poques) de col·legues, amics o parents de la resta d’Espanya. Fa molt de mal constatar que l’opinió pública espanyola (pitjor informada, tot s’ha de dir, que la coneguda alemanya i que el client italià) aplaudeix els excessos de diumenge.

2. El PSOE va perdre la seva oportunitat. L’alcaldessa de l’Hospitalet, Núria Marín, és la número dos del PSC i havia declarat que els ajuntaments catalans governats per socialistes “no col·laboraran en cap cas en un eventual referèndum il·legal” i que sempre “compliran i faran complir la llei”.

No obstant això, diumenge al migdia, en saber que la policia estava intervenint en una de les 18 seus electorals, va anar-hi, es va enfrontar al cap de l’operatiu i ella mateixa va relatar: “Li he dit que marxessin de la ciutat i que no hi havia motiu per justificar aquella acció”. Després va piular “Deixeu tranquils els veïns” i va trucar al delegat del govern per arrencar-li el compromís que no tornarien a intervenir al seu municipi.

Marín no devia considerar que estava fent el contrari a “complir i fer complir la llei”, sinó protegint els seus conciutadans d’una calamitat. Per què, aleshores, Iceta i Pedro Sánchez, que aspiren, com a presidents de la Generalitat i del govern espanyol, respectivament, a ser “els alcaldes” de tots els catalans, no van fer com ella tan bon punt es va produir la primera intervenció?

3. El desenllaç. La independència la decidiran els catalans, però el desenllaç exigeix la col·laboració d’altres. Una declaració d’independència pot ser unilateral; la independència no pot ser-ho perquè per ser efectiva requereix el reconeixement de la resta d’estats; en el nostre cas, dels europeus.

Cap estat no farà res fins que no l’hi empenyi la seva opinió pública. La brutalitat policial i el ferm pacifisme dels votants han creat per primer cop un corrent de simpatia envers els catalans, i això constitueix un avenç radical en la causa independentista.

4. Al Parlament. Sembla que a principis de la setmana que ve el Parlament serà informat dels resultats del referèndum. El paper dels diputats no serà fàcil, però crec que els ciutadans tenim dret a exigir-los que el tràmit no reprodueixi el lamentable espectacle dels dies 6 i 7 de setembre, que constitueix l’única taca d’un procés que al llarg de sis anys ha mobilitzat multituds amb una pulcritud cívica extraordinària i que diumenge va defensar els símbols de la democràcia de manera gairebé heroica. Durant la tramitació de les lleis del referèndum i de transitorietat, l’independentisme va mostrar una actitud autoritària i poc escrupolosa que ha fet molt de mal i que no pot repetir-se. El poble no ha fallat, que no ho tornin a fer els polítics.

5. Cap fred. En el proper ple del Parlament seria bo que els diputats no perdessin de vista uns quants fets.

Que la llei del referèndum no és sagrada, i que, per tant, no és obligatori proclamar la independència ni dilluns ni dimecres.

Que l’heroisme de molta gent va permetre que diumenge la gent votés, però no va permetre que els resultats tinguessin les garanties que exigeix un mínim reconeixement internacional.

Que el valuosíssim capital que constitueix la simpatia de l’opinió pública europea pot volatilitzar-se si se li diu que l’independentisme està imposant el seu programa sense haver esgotat totes les possibilitats del diàleg.

Que no es pot oferir una negociació sense condicions un dia 2 i al cap d’una setmana prendre decisions irreversibles.

Que els resultats del referèndum confirmen que el nombre d’independentistes comptats se situa poc per sobre dels 2 milions, que en calen 3 perquè la independència sigui irreversible i que, si se li dona temps, el nacionalisme espanyol s’ocuparà de tancar totes les vies als que dubten.

6. Paranoia, la justa. L’independentisme no s’ha de buscar més enemics que els imprescindibles. Els bancs han mogut les seus socials per protegir el valor de les seves accions. Aquests moviments no perjudiquen a ningú; mentre els òrgans centrals siguin a Catalunya, és qüestió de temps que hi tornin. En canvi, una caiguda de l’acció podria donar lloc a una opa hostil i a la desaparició del banc per sempre.