Quant val una vida?

Contínuament estem prenent decisions que implícitament atorguen un cost a una vida humana

Hospital de campanya en un poliesportiu a Sant Andreu de la Barca durant la pandèmia pel Covid-19 / QUIQUE GARCÍA / EFE

Un col·lega m’envia un article publicat per un professor d'epidemiologia de la Universitat de Stanford, el doctor John Ioannidis. Ve a dir que les mesures que estem prenent per combatre la pandèmia són excessives, que desconeixem la taxa de mortalitat real del Covid-19 i que, en canvi, el seu cost econòmic és enorme. Conclou que podem estar protagonitzant el “fiasco del segle”.

És evident que les mesures de les autoritats –i que la ciutadania hem aplaudit amb el nostre acatament disciplinat– han estat preses de manera intuïtiva. Ni sabem quin serà el cost (ja que no sabem quan durarà aquest període excepcional ni què passarà quan acabi), ni sabem quin impacte tindran (és a dir, quina serà la diferència entre el nombre de vides que es perdran i les que s’haurien perdut). De fet, Boris Johnson i Donald Trump van argumentar que el nombre de vides que probablement se salvarien no valia la pena; després han canviat de política veient la reacció popular, però això no significa que no segueixin pensant el mateix. 

Atribuir a cada vida un valor de més de dos milions d’euros pot semblar excessiu. Però no ho és

La reacció espontània de molta gent és que les vides humanes no tenen preu, i que cal fer el que sigui per salvar-ne. Ara bé, la veritat és que contínuament estem prenent decisions que implícitament atorguen un cost a una vida humana. Quan decidim que els cotxes puguin circular a 90 km/hora en un determinat tram de carretera en comptes que puguin fer-ho a 60, sabem quantes vides estem deixant d’estalviar a canvi de la comoditat de poder fer el tram en menys temps. Decidim posar una tanca en un tram d’un penya-segat, però no a tota la vora, perquè fer-ho seria massa car. Obliguem els cotxes a portar de sèrie un seguit de mesures que estalvien vides en cas d’accident, però no totes les possibles. De fet, quan al Dr. Fernando Simón se li ha preguntat per què el govern central no endureix les mesures, tal com insisteix el govern de la Generalitat (i ara altres governs autonòmics), un dels arguments que ha donat ha estat el cost econòmic de fer-ho.

En el cas que ens ocupa, n’estem fent un gra massa?

Els economistes denominem als exercicis que tracten de donar resposta a aquesta pregunta anàlisis de cost-benefici. Guillem López Casasnovas argumentava en aquestes pàgines que en aquest cas concret no se n’haurien de fer perquè quan la incertesa és massa alta el que toca és posar-se en el pitjor escenari. Desoint aquest consell, voldria compartir amb els lectors un senzill exercici que compara el cost econòmic del confinament amb els seus beneficis sanitaris.

El confinament té per objectiu evitar que els malalts greus de Covid-19 col·lapsin el sistema –i concretament les UCI–, de manera que també es pugui atendre qualsevol persona que no pateixi aquesta malaltia però necessiti una atenció urgent i intensiva, per exemple perquè ha estat víctima d’un infart de miocardi o d’un aneurisma. Els metges ens insisteixen en la necessitat “d’aplanar la corba” de contagis de Covid-19 per evitar aquest col·lapse, perquè en aquest cas es veurien obligats a practicar “medicina de guerra”, que no significa sinó decidir a qui atendre i a qui deixar de fer-ho.

Ioannidis posa sobre la taula la dificultat de tenir xifres sobre la mortalitat del Covid-19, i aventura la proporció del 0,3% respecte de la població total si no hi ha suport hospitalari. Si acceptem aquesta proporció, i d’acord amb el que s’ha publicat sobre supervivència amb cures intensives, podem estimar que a Catalunya l’èxit del confinament i de la construcció de més UCIs pot arribar a salvar de l’ordre de 10.000 persones.

Passem als costos. El més important és de llarg la reducció de l’activitat econòmica. Si suposem que la caiguda de la producció arribés al 40% i si el període excepcional durés 3 mesos, la pèrdua de producció seria del 10% del PIB, que en el cas català equival a 23.000 milions d’euros. 

Molts podrien pensar que les xifres donen la raó a Ioannidis, perquè sacrificar 23.000 milions d’euros per salvar 10.000 vides significa atribuir a cada una d’elles un valor de més de dos milions d’euros, que sembla excessiu.

Però no ho és.

Els legisladors americans fa molt que exigeixen que les memòries dels projectes de llei que encareixin els productes (els automòbils, els mobles, els materials de construcció...) especifiquin explícitament el nombre de vides que estalviarien per any i el cost que tindria aplicar-les. Per comparar, cal assignar un valor a la vida humana, i el valor que fa servir l’Oficina de Gestió Pressupostària dels EUA per decidir si un projecte és acceptable o no se situa entre 7 i 10 milions de dòlars (la xifra ha anat pujant: el 1974 era 200.000 $, el 1980 ja era 1 milió, i el 1992, 2,5 milions). 

Desconeixem moltes coses sobre el Covid-19, però almenys el que estem fent ara és coherent amb el que estem fent constantment, la qual cosa em sembla una bona notícia.