República i republicans

Per construir una república, el més important, i potser l’únic realment important, és disposar de republicans: de ciutadans conscients dels seus deures i disposats a defensar els seus drets.

Crec que podem ser optimistes. Al llarg dels últims anys, els que donem suport al projecte d’una República Catalana hem estat capaços de debatre serenament sobre els pros i els contres, hem estat capaços de manifestar-nos massivament, cívicament i disciplinadament, hem consolidat un compromís inequívoc amb la no-violència i, arran de la jornada de l’1-O, hem demostrat que hi ha centenars de milers de persones disposades a arriscar el físic per defensar els símbols de la democràcia (els punts electorals, les urnes i les paperetes) i que hi ha dirigents disposats al sacrifici per fer avançar els seus ideals. Quaranta-vuit hores abans d’ingressar a la presó, el conseller Romeva deia que “si el preu de la llibertat és la presó, pagarem aquest preu”, una frase que sens dubte han pronunciat abans que ell molts dirigents que avui la civilització venera.

En altres latituds envejables, això seria prou per obtenir un referèndum legal que dirimís, per vot majoritari, el destí del país. En el nostre cas, com en tants altres, amb això no n’hi ha prou.

Podem lamentar que l’Estat i l’opinió pública espanyola -que en aquest tema li dona suport massivament- ens ho posin tan difícil.

També podem lamentar que hi hagi tants catalans que no donin suport a la idea que el destí dels catalans no l’hem de decidir nosaltres. No són pocs. També sabem que són molts més els que en un hipotètic referèndum realment vinculant, havent de triar entre l’ statu quo o la independència, votarien pel primer.

Podem lamentar tant una cosa com l’altra, però això serveix de poc. El que hem de fer és acceptar aquestes dificultats i considerar com vèncer-les.

No ho farem amb la força bruta. Per molt justificades que estiguin les vagues, amb elles no resoldrem el nostre plet. Una vaga puntual pot ser un bon mecanisme per manifestar indignació, per cridar l’atenció i per reduir la pressió, i és evident que l’aturada del dia 3 d’octubre va ser positiva en tots tres sentits. Però les vagues, a la llarga, tenen tres problemes: alienen els poc compromesos, radicalitzen els contraris i acaben associant el projecte independentista amb el desordre. Per tant, s’han de fer servir amb prudència.

Fem de la necessitat virtut. Si la independència és un objectiu difícil, considerem-ho com un estímul per merèixer-la més.

He dit abans que tenim republicans, que el gruix de l’independentisme té les virtuts que requereix construir una república sana. Però si ens mirem críticament, hem de reconèixer que ens cal ser millors. Particularment en dos aspectes.

El primer, l’independentisme no ha estat capaç -per falta de temps i per falta d’atenció- de demostrar de manera inequívoca que governa de manera honrada, competent i inclusiva. Fer-ho és bàsic per poder atraure els indecisos i eixamplar la base de l’independentisme. Ni és fàcil ni es pot fer de pressa, però es pot fer.

Ens agradaria governar una república, però, durant algun temps, només podrem governar una autonomia i uns ajuntaments. Considerem-ho una oportunitat, un gresol on millorar i un aparador on demostrar. Demostrar sobretot als de dins, però també als de fora; des de l’1-O el món ens mira, i cada elecció guanyada per l’independentisme és un missatge llançat al món en defensa d’una solució tutelada per l’exterior; una solució que, si ho fem bé, no deixarà de venir.

El segon aspecte -i aquí s’imposa l’autocrítica- és que hem estat massa ingenus: hem deixat creure que la independència es podia aconseguir ràpidament i fàcilment. De fet, encara hi ha qui creu que si encara no l’hem assolida ha estat per traïcions o covardies en el nostre bàndol.

Puigdemont tenia una raó de pes per no proclamar la independència ni el 10-O ni després: la impossibilitat pràctica d’exercir-la, cosa de la qual eren perfectament conscients els membres del Govern segons es pot deduir d’una conversa gravada per ordre judicial de finals d’agost, en què un directe col·laborador de Junqueras afirmava que “qualsevol amb dos dits de front sap que [la proclamació de la independència] és del tot inviable”. Però també sabem que aquesta informació es va mantenir en secret per por de les acusacions de derrotisme, i aquesta és una de les causes de la manca de claredat dels missatges que ens van arribar els dies 10, 26 i 27 d’octubre. Mai més “Tenim pressa”, mai més “Declarem la DUI i marxem”.

Tenim tres enemics: la impaciència, la violència i la desunió. Combatem-los tots tres. No sols obtindrem la independència, sinó que la mereixerem.