De la Fuente i el sudoku del finançament autonòmic

Angel de la Fuente és l’economista de confiança del ministre Montoro pel que fa al finançament autonòmic. Va participar en la creació del partit Ciutadans i va destacar com a polemista qüestionant la denúncia de les balances fiscals i del finançament de la Generalitat. El ministre va premiar-lo col·locant-lo al capdavant del prestigiós think tank Fedea, a Madrid.

En els últims cinc mesos, De la Fuente ha produït tres documents sobre el finançament de les comunitats de règim comú, sens dubte esperonat per l’anunci de l’inici de la revisió del sistema, que porta dos anys de retard. L’anàlisi d’aquests tres documents confirma que la tasca que afrontarà el proper govern espanyol per aconseguir un consens serà hercúlia.

Com que el sistema de finançament de les comunitat autònomes de règim comú és enormement complicat, em veig obligat a donar una explicació molt simplificada, que espero que no escandalitzi els experts en la matèria.

De la Fuente comença reconeixent que l’actual sistema és opac i arbitrari, o sigui, injust, i en proposa un altre que considera que no ho és.

Analitzem com afecta la seva proposta Catalunya i les Balears.

De la Fuente comença fent dues esmenes al model actual que perjudiquen les dues comunitats. Considera que les transferències per compensar el cost de la normalització lingüística són exagerades (concretament, en 150 i 51 milions d’euros, respectivament). Considera que les necessitats de la població catalana i balear són menors que les que preveu el model actual (les poblacions reals són de 7,55 i 1,112 milions, el model actual considera que és com si n’hi hagués 7,46 i 1,106, que segons De la Fuente haurien de ser 7,28 i 1,097, respectivament). Finalment, recalcula un fosc ajustament del model relatiu al rendiment dels impostos cedits.

Ara bé, això només és el començament. Ja hem dit que De la Fuente proposa un model alternatiu. Aquest model és més simple, incorpora les correccions a què he fet referència i respecta l’ordinalitat (les comunitats que paguen més impostos reben més diners per habitant). La conclusió és que De la Fuente proposa que la Generalitat rebi 215 M€ més que ara i que el Govern Balear rebi 122 M€ menys que ara.

Tenint en compte que el dèficit recurrent no financer de la Generalitat de l’any passat va superar els 3.000 M€, i que el del Govern Balear va ser de 419 M€, és evident que la proposta de De la Fuente no despertarà l’entusiasme de cap dels dos governs.

Quina contraoferta podria presentar la part catalana? En primer lloc, podria qüestionar les dues primeres esmenes al model actual. Suposant que aconseguís mantenir la posició prèvia, milloraria el finançament en 495 M€ addicionals. A més, hauria de reivindicar que el nou model ha de tenir en compte que el cost de la vida no és el mateix a tot arreu (al cap i a la fi, el mateix De la Fuente ha concedit recentment que el model hauria de tenir en compte aquest fet), que el cost de prestar els serveis públics varia amb l’IPC i que, per tant, la Generalitat hauria de rebre un 8,5% més per aquest concepte, o sigui, 1.364 M€ més. Amb tot això, es podria donar per satisfeta. En canvi, la part balear, a més de perseguir la recuperació dels 51 M€ de la normalització lingüística, hauria d’atacar el recàlcul del rendiment dels impostos cedits per recuperar-ne 90 més.

Quines possibilitats tindrien de sortir-se’n en un debat multilateral? Cap. En primer lloc, perquè tot el que recuperessin respecte dels ajustaments a què hem fet referència ho perdria alguna altra comunitat autònoma. En segon lloc, i pel que fa al cost de la vida, perquè les úniques comunitats autònomes que el tenen superior a la mitjana espanyola són el País Basc i Navarra (que no tenen finançament de règim comú i, per tant, no participen en el debat) i Madrid (que rep mil i una altres compensacions); totes les altres hi tenen alguna cosa a perdre si el model considera el cost de la vida.

Però la qüestió no és que Catalunya o les Balears puguin oposar-se al canvi de model. D’altres ho faran amb més energia. Per exemple, Extremadura, que perdria 334 M€ dels 2.827 que avui està rebent. És veritat que De la Fuente proposa un procés d’ajustament molt suau per a les comunitats autònomes que en surten perjudicades, però costa d’imaginar que aquestes comunitats hi donin suport.

Fins ara, totes les revisions del model s’han tancat a base que l’Estat hi afegís diners. No sembla que aquesta vegada ho pugui fer, i, per tant, és difícil que el nou finançament autonòmic, en què tantes esperances tenen dipositades els unionistes, pugui resoldre res.