Tres apunts sobre el moment

En una economia moderna és impossible assignar a un treballador el valor de la seva productivitat

1. Les dades d’afiliació a la Seguretat Social, publicades aquesta setmana, posen de manifest que (corregit l’efecte de la Setmana Santa) en el primer trimestre de l’any passat s’havien creat 123.000 llocs de treball assalariats, mentre que en el d’enguany se n’han creat 130.000. És a dir que, en igualtat de condicions, els tres últims mesos han estat millors que els de l’any passat.

Aquesta dada és rellevant perquè l’u de gener del 2019 el salari mínim interprofessional (SMI) va pujar un extraordinari 22% (de 736 € al mes a 900).

La pujada s'havia anunciat amb molta antelació, i a partir d’aquell moment els economistes ens vam dividir entre els que vaticinaven que comportaria una destrucció massiva de llocs de treball i els que vaticinàvem que això no passaria. Entre els primers figurava el Banc d’Espanya, que es va atrevir a quantificar la destrucció en 150.000 llocs de treball.

Els pessimistes basaven la seva predicció en la fe; els optimistes, en les dades. Els pessimistes –que coincideixen amb els economistes ortodoxos– consideren que a la feina de cada treballador se li pot atribuir una productivitat mesurable en euros. Que això es pugui fer és només una hipòtesi que ningú no ha verificat mai, però és una hipòtesi sobre la qual es pot construir un model elegant i coherent sobre com funciona l’economia real, model que s’ensenya a totes les facultats d’economia normals del món. Els ortodoxos confonen la hipòtesi amb una certesa, i conclouen que en els casos en què la productivitat sigui inferior al salari mínim, l’empresari prescindirà del treballador.

Els optimistes ens basàvem en el fet que en els últims anys, i sobretot als Estats Units, s’han fet múltiples pujades del salari mínim, algunes de molt significatives, sense que en cap cas s’hagin observat destruccions d’ocupació.

És evident que la hipòtesi és falsa. De fet, en una economia moderna és impossible assignar a un treballador concret el valor de la seva productivitat, perquè forma part d’una complexíssima cadena de valor en la qual totes les peces són imprescindibles. Sí que podem determinar si una cadena de valor –per exemple, l’economia d’un país– és més productiva que una altra, però no podem comparar dos treballadors en concret. Dit d’una altra manera: Dinamarca és més productiva que Catalunya, i per això les cambreres de pisos daneses poden guanyar més que les catalanes, tot i que tant les unes com les altres facin la mateixa funció de la mateixa manera i amb la mateixa eficàcia (com, de fet, passa en hotels de la mateixa cadena).

2. Els sindicats han reaccionat a les bones notícies exigint que el SMI espanyol continuï pujant. Dissortadament, no els puc donar la raó.

900 euros al mes és un salari incompatible amb una vida digna a la major part de Catalunya i particularment a la ciutat de Barcelona. A més, Catalunya i sobretot Barcelona podrien pagar més. Al nord dels Pirineus, el salari mínim equival aproximadament al 50% del PIB per càpita, i 900 € és només el 41% del PIB per càpita català: hauria de pujar fins a 1.100 €. A la ciutat de Barcelona, com a mínim fins a 1.200 €.

Però un SMI tan alt tindria efectes devastadors sobre l’Espanya meridional. Actualment, els 900 € barcelonins equivalen –en poder de compra– a 1.150 € a Sevilla i a 1.250 € a Badajoz. En relació amb la productivitat andalusa, 900 € equivalen al 66% del seu PIB per càpita, i al 72% del d’Extremadura. Indubtablement, aquestes proporcions dificultaran la reducció de les altíssimes taxes d’atur d’aquelles comunitats.

Espanya és massa diversa per tenir un únic SMI. El que aquí és insuficient allà és excessiu. Hi hauria d’haver, com als EUA, salaris mínims territorialment diferenciats. Pel bé de tothom.

3. Em diuen que caldria contenir els salaris perquè aquests impulsen el consum i amb això les importacions, i em posen de manifest que el saldo exterior espanyol, tot i que encara és positiu, s’està deteriorant perillosament, la qual cosa sembla que ens acosta allà on tradicionalment s’ha estavellat l’economia espanyola: en la impossibilitat de finançar les importacions per manca d’exportacions.

Discrepo. És veritat que el saldo del 2018 (23.600 milions) és molt inferior al del 2017 (34.000), i que això es deu al fet que les importacions creixen més de pressa que les exportacions. Però el mòbil no són els salaris, sinó el crèdit al consum.

Els espanyols es tornen a endeutar per comprar vehicles, electrodomèstics i per viatjar. Ho fan empesos per la banca, que necessita negoci. El que cal és frenar el crèdit al consum, no els salaris, que, a Catalunya, encara són baixos en relació a la productivitat. La prova, que el nostre saldo exterior és altíssim (equivalent al 12% del PIB), superior fins i tot a l’alemany (8%) o al neerlandès (10%).

Més continguts de