Reconciliació: un imperatiu transversal

Vagin com vagin les eleccions, l’endemà haurem de conviure amb els que no pensen com nosaltres

Les enquestes d’opinió comencen a dibuixar una creixent preocupació de la ciutadania catalana per les conseqüències de la desavinença entre partidaris i no partidaris de la independència. Venim d’uns anys on aquest punt s’ha minimitzat o exagerat amb intenció partidista, i ara ja es fa palès que més enllà del rèdit polític que se'n pugui treure la qüestió ha de formar part de les preocupacions de tots els partits polítics catalans.

Com ens ho farem per refer els teixits d’acció social i ciutadana? I més si tenim en compte que les mateixes enquestes apunten cap a un escenari que estabilitza la polarització 50-50 existent des de fa uns anys?

Hi ha temes polèmics ('pólemos' en grec vol dir 'guerra'), que confronten, que per pròpia idiosincràsia comporten una contraposició d’una tesi i una antítesi que, per disgust de Hegel, difícilment es resolen amb una síntesi superadora. A Catalunya fa ja uns mesos que els blocs de partidaris i detractors de la independència estan ben consolidats. Això explica per exemple escenes tan quotidianes com la compartició de notícies o informació sempre en la mateixa direcció en xats i xarxes socials, fet que alhora fàcilment genera una resposta quasi immediata de l’altra part que tracta d’igualar la confrontació. Segurament ningú atén a les informacions compartides i a les raons de l’altre, ni tampoc es pregunta seriosament per què aquella amiga, aquell familiar o aquell company de feina pensa com pensa. És una compartició per a consum propi, per a reafirmar les pròpies posicions.

El problema no és la discrepància, sinó la manera en què s’integra en la dinàmica personal i social

És més que probable que encara que la utopia es fes realitat i tots plegats intentéssim entendre l’altre, els blocs continuarien inamovibles. I tampoc és especialment greu que sigui així. Perquè sí, la ciutadania catalana és plural, i a més la seva pluralitat no rau només en la confrontació binària sobre la independència, sinó que en el si de totes les posicions hi conviuen importants matisos. Però alguna cosa sí que hauria canviat, i radicalment, si ho intentéssim: l’altre seria interlocutor vàlid, una veu a qui escoltar i no menystenir o desacreditar sistemàticament per mitjà de tot tipus de fal·làcies ('ad hominem', 'ad baculum', 'ad populum'...). Podria tenir raó.

Així que el problema no és la discrepància, sinó la manera en què s’integra en la dinàmica personal i social. Perquè vagin com vagin les eleccions, consultes o referèndums que vinguin (si és que venen), avui ja tenim una certesa transversal: l’endemà tots haurem de conviure amb aquelles i aquells que no pensen i senten com nosaltres. I no és una dada menor, perquè ningú sap exactament com es fa, això. Per tant, estem davant d’un problema de primera magnitud, que de fet entronca amb el perpetu repte de la democràcia: el respecte efectiu de totes les minories en el govern de les majories posades al servei d’un projecte col·lectiu.

Les conseqüències de la radical oposició de parers les vivim principalment a Catalunya. Així que seria bo que totes les formacions polítiques assumissin explícitament la preocupació per aquests efectes i no en posposessin més l'assumpció. Perquè tot i que no sembla que anem cap a un ràpid esclariment d’una majoria social acreditada en cap de les dues direccions, convindria saber ja el compromís de tots els partits per fer que la majoria resultant tingués com a immediata prioritat la cura de la minoria restant. És un ideal, sí, i llunyà en el temps, perquè la contesa està assentada en categories d’agònica confrontació. Però en tot cas una cosa sí que ens és exigible: que s’estigui lluny de generar aquest espai de regeneració emocional, social i política encara fa més urgent aplicar el principi bioètic de no-maleficència. És a dir, 'primum non nocere': si no es té a l’abast una solució beneficiosa, almenys cal preguntar-se què es pot fer individualment i col·lectivament per tractar de no empitjorar el context.

Més continguts de