Una mirada al 1976
He tornat a veure l’Informe general que Pere Portabella va rodar el 1976, l’any en què es va decantar la Transició. Hi ha un exercici de memòria molt útil: el Valle de los Caídos com a mausoleu de Franco perquè no oblidem d’on veníem. Les manifestacions del febrer a Barcelona, amb les càrregues dels grisos, ens recorden que el dictador va morir al llit però el carrer va empènyer a l’hora del canvi. La visita al lloc on va ser executat el Txiki ens recorda que el règim va morir matant. L’enterrament dels cinc morts provocats pel desallotjament d’una assembla obrera a l’església de Sant Francesc d’Assís, a Vitòria, deixa constància dels precipicis pels quals va caminar la Transició. S’iniciava el cicle que ara sembla que es tanca.
Més enllà de la malenconia per un temps en què encara semblava que tot era possible, l’Informe deixa constància de coses a recordar. La societat ha canviat extraordinàriament i la vulgata de la lluita de classes i de la classe obrera com a motor del canvi, que era lloc comú a l’esquerra, sona a arqueologia. Alguns dels seus genuïns representants ja en cantaven les absoltes. Però si el debat ideològic de l’època queda molt lluny, la preocupació per la unitat d’Espanya no ha mort mai. Per molt que la necessitat de reconèixer les nacionalitats històriques fes aparent la unanimitat en els partits procedents de l’antifranquisme i la paraula federalisme corregués de boca en boca a l’esquerra, és evident un rerefons d’inquietud sobre on podia portar tot plegat que enllaça amb la crisi actual.
Però una de les coses més rellevants és la constatació del pecat original del règim. González ho diu sense embuts: sense Franco no hi ha franquisme. Un engany fundacional, una manera de fer de la necessitat virtut que encara patim. La fundada por que un cop més la democràcia fos un episodi breu i convuls va fer que a partir del desgavell de la UCD i el 23-F es prioritzés forjar un règim sòlid sobre un bipartidisme rígid i jeràrquic, per davant de la qualitat democràtica i de la liquidació de l’herència del règim anterior. “De aquellos polvos estos lodos”, diuen en castellà. O potser no hi havia altre camí realment possible.
