Premis Gaudí: la paritat sota el focus

El 95% de les produccions de les cineastes tenen pressupostos molt baixos, extraordinàriament baixos

Sota els focus de la gala dels premis Gaudí d’enguany les nominades caminaran per la catifa vermella i seran gairebé la meitat de les persones nominades. Les portades s'ompliran de rostres femenins. Si mirem l'augment de les cineastes en les diverses categories hem d'alçar les copes i brindar. És cert, hi ha una tendència real a la paritat, una tendència que no té marxa enrere. 

Ara bé, aquesta fotografia de cares de dones que tindrem diumenge als Gaudí sota els flaixos no es correspon amb la situació global. Les produccions fetes a Catalunya el darrer any ens han ofert un 36% de dones candidates en les diferents categories –inclouen des de la direcció fins a vestuari o maquillatge i perruqueria–. Aquests números demostren que el ràtio d’èxit que suposen les produccions amb noms femenins és altíssim! El 36% de candidatures es converteix en el 47% de nominacions. Well done! Alguna cosa les cineastes fan molt i molt bé. La cosa va millorant de mica en mica. Costa, però elles són tossudes. 

Des del 25% de candidatures del 2017 la cosa no ha parat de créixer, tot i que tímidament. La velocitat no és per despentinar-se però s'avança de forma segura. 

La fotografia de cares de dones que tindrem diumenge als Gaudí no es correspon amb la situació global

Si parlem de paritat per especialitats en les candidatures dels Gaudí (fidel traducció de la collita cinematogràfica d’enguany), els números que ens dona una radiografia del sector són sovint decebedors: 15% de productores, 14% de directores de fotografia, 17% de caps de so, 18% de compositores musicals, 20% de caps d’efectes especials, 34% de guionistes, 35% de muntadores. 

Però, com en tot, tenim l’altra cara de la moneda. Un 60% dels candidats a millor curtmetratge eren directores. I aquesta és una molt bona notícia perquè el curt és la porta d'entrada a la indústria i sens dubte el banc de proves que ha de convertir-les en cineastes i directores de llargmetratges.

Però res de tot això és un 50, per molts focus que hi posem al damunt.

Fem un pas més, acostem-nos al photocall i mirem de prop aquestes produccions que ara llueixen tant. Obrim-ne la caixa forta: els pressupostos. Si en lloc de les directores, productores i actrius passegessin per la catifa vermella els diners que han tingut per fer les seves pel·lícules, tot brillaria menys i ocuparia poc espai. És una realitat esgarrifosa i comprovada de manera recurrent: amb el mateix nivell de directores encarades al mateix nivell d’homes directors, els pressupostos són substancialment inferiors. El 95% de les produccions de les cineastes tenen pressupostos molt baixos, extraordinàriament baixos. Només cal mirar les dades de les ajudes que atorga l’ICEC. Per exemple, en la convocatòria de l’any passat, les dones van liderar un 0% dels projectes aprovats dins de la línia d’alta capacitat d’internacionalització (els que obtenen més pressupost). 

Zero, definitivament, no és 50.

Els homes continuen confiant més en els homes, donant més responsabilitats als homes, més pressupostos, més feines, més oportunitats...

Estar condemnades a fer pel·lícules amb pressupostos molt més baixos que els homes és un factor d'exclusió molt alt. El recorregut d’aquestes pel·lícules és per definició molt més limitat. Aquesta realitat fa, automàticament, increïblement difícil que la carrera d’una directora sigui estable. Els rostres que ara s’il·luminen pels focus, ¿hi seran d’aquí deu anys? ¿Podran aquestes cineastes formar part de la indústria del cinema com a professionals i no solament com a directores perpètuament novelles? 

Si parlem de nou del creixement de la presència de les dones en diversos àmbits de la indústria, apreciarem que les directores tenen un bon creixement, però en canvi el de les productores va a la baixa. No és que redueixi la velocitat, és que va enrere. Les productores són claus per donar espai a les cineastes en tots els seus oficis i, per tant, el seu manteniment en el temps garanteix, en certa manera, un espai per a les cineastes.

Finalment, hi ha focus que per molt que els encenguem ho deixen tot a les fosques. Aquest ha estat el cas dels focus dels Goya. Fa fins i tot llàstima haver-ho de posar per escrit: de les 56 nominacions als premis Goya del 2020 (si no valorem els premis directes a pel·lícules, ni a actrius i actors), només 8 corresponen a dones cineastes, que representen així un ridícul 14%.

En podem fer una reflexió de base, de nou centrant-nos en les dades. Si ens fixem en les acadèmiques i acadèmics, que són els que valoren i voten les nominacions, veurem que el problema continua estant en l’estructura. És fàcil d’entendre: 1.256 acadèmics homes versus 512 acadèmiques; 247 acadèmics directors versus 45 acadèmiques directores; 173 acadèmics productors versus 45 acadèmiques productores, i seguiríem amb un llarg etcètera. Aquestes dades són un mirall de la indústria que perpetua un men’s club que veu el feminisme amb por i resistència. De forma conscient o inconscient es resisteix a compartir els espais, a permetre l’entrada decidida de les creadores. Els homes continuen confiant més en els homes, donant més responsabilitats als homes, més pressupostos, més feines, més oportunitats... 

I, malgrat tot, estem disposades a celebrar els èxits, a constatar el canvi imparable que representa el feminisme, però tampoc volem que els flaixos dels premis ens impedeixin veure la realitat. Quan el 50 sigui 50, llavors sí, els focus ens il·luminaran, comme il faut.