El misteri dels Reis d’Orient (1924)
Tria J.M. CasasúsEn aquest món hi ha dues coses adorables, tan adorables que fins no semblen d’aquest món: la primera és creure en la vinguda positiva i anual dels Reis d’Orient; la segona és fer el paper misteriós i clandestí de Rei d’Orient. Quan un pensa que hi ha hagut una època de la seva vida en què ha esperat i ha vist realitzada la màgica visita dels Reis d’Orient, i que hi ha cregut amb una fe pura i absoluta, li sembla que això hagi passat en un altre país on van habitar la nostra ànima i el nostre cos d’infants, un país de rondalla i de faula meravellosa. Sembla que un vegi en aquests fets realitzada en certa part la famosa teoria platònica de la reminiscència. Jo em miro ara tal com sóc, amb els meus pensaments i les meves misèries actuals, i penso que quan era infant també patia de pensaments i misèries infantils. Això que diuen que les criatures se la passen tan i tan bé, i que no tenen preocupacions de cap mena, jo, que tinc una memòria perfecta i claríssima dels meus anys infantils, em recordo com si fos ara dels neguits i les angúnies d’aquesta època, dels plors i les preocupacions, i de les humiliacions, i les enveges que torturen l’ànima d’un nen. No és que ara em cregui feliç ni cosa que s’hi assembli, però per res del món voldria tornar a viure tot allò que ja he viscut i que ja he liquidat. Però entre els meus records de criatura n’hi ha un que aquest sí que em sembla com una pedra preciosa enmig d’una boira de neguits. Una pedra preciosa no pas serena del tot, no mancada d’excessives vibracions nervioses. Aquest record és el que fa referència a tot allò que està lligat amb la vinguda anual dels Reis d’Orient, aquella visita misteriosa de la nit de l’Epifania. [...] Jo confesso que no hi ha al món joia comparable com la del matí dels Reis, i aquell fred, aquella il·lusió, aquella aparició misteriosa d’uns objectes materials, deixats per una mà sobrenatural... Si algú recorda les seves impressions infantils em donarà tota la raó. Perquè en la diada dels Reis, l’infant es troba en presència d’un misteri que “no fa por”. [...] Ara penseu si hi ha res a la vida, a la nostra vida d’éssers madurs, racionals, desencantats i desabusats que es pugui comparar ni molt de lluny amb aquest misteri de perles i diamants i violins de la glòria que vàrem viure un dia quan érem uns patufets i que vàrem fruir amb la possessió d’unes quantes joguines plogudes del cel. I ara ve la segona part adorable, no tan simple, no tan pura i tan diamantina com la primera. És el fer de Reis, és el tenir un fill que cregui en la vinguda dels Reis, i anar-li enfortint i matisant aquesta fe tan dolça. És la compra clandestina, l’amagatall insospitat, les anades i vingudes sota les estrelles de gener. És allò d’anar endevinant els gustos i les alegries. [...]
